Còmic d’autor

El Maig del 68 va portar moltes coses, com ara una generació d’autors de còmic que creien en les possibilitats expressives i narratives de la historieta, que bàsicament es considerava fins aleshores un entreteniment infantil. Gent com Jean-Claude Forest va donar una dimensió pop i de protagonisme principal de la dona amb Barbarella. A Itàlia, Guido Crepax, amb Valentina, i a Catalunya, Enric Sió, amb Mara. També Breccia, a l’Argentina, i Will Eisner, als Estats Units, començaven a parlar dels racons amagats de l’ànima. Tots ells s’havien format en la historieta de gènere, però van saber passar de l’artesania a l’art. Tot aquest procés es va anant ampliant en els anys setanta i als vuitanta, en què l’antic tebeo va ser renovat totalment per autors que s’havien format com a lectors llegint els vells quadernets d’aventures. Semblava que el còmic d’autor havia donat la majoria d’edat a la historieta, però això no va ser fins que als noranta les dones prendrien un protagonisme professional que no havien tingut. L’actual novel·la gràfica va ser continuadora dels anhels de trencament gràfic i conceptual del còmic d’autor però les dones i una nova sensibilitat masculina van aportar un intimisme que la majoria d’autors no havien sabut treballar. I també es va incorporar al còmic el fet quotidià, la dimensió poètica de la vida i de les vinyetes i una amplitud de criteris estètics. El dibuix del còmic d’autor, tot i que trencador, seguia encara les pautes del virtuosisme dels clàssics americans. Amb la novel·la gràfica el criteri del que era o no un bon dibuix va canviar.