Còmic d’autor

El Maig del 68 va por­tar mol­tes coses, com ara una gene­ració d’autors de còmic que cre­ien en les pos­si­bi­li­tats expres­si­ves i nar­ra­ti­ves de la his­to­ri­eta, que bàsica­ment es con­si­de­rava fins ales­ho­res un entre­te­ni­ment infan­til. Gent com Jean-Claude Forest va donar una dimensió pop i de pro­ta­go­nisme prin­ci­pal de la dona amb Bar­ba­re­lla. A Itàlia, Guido Cre­pax, amb Valen­tina, i a Cata­lu­nya, Enric Sió, amb Mara. També Brec­cia, a l’Argen­tina, i Will Eis­ner, als Estats Units, començaven a par­lar dels racons ama­gats de l’ànima. Tots ells s’havien for­mat en la his­to­ri­eta de gènere, però van saber pas­sar de l’arte­sa­nia a l’art. Tot aquest procés es va anant ampli­ant en els anys setanta i als vui­tanta, en què l’antic tebeo va ser reno­vat total­ment per autors que s’havien for­mat com a lec­tors lle­gint els vells qua­der­nets d’aven­tu­res. Sem­blava que el còmic d’autor havia donat la majo­ria d’edat a la his­to­ri­eta, però això no va ser fins que als noranta les dones pren­drien un pro­ta­go­nisme pro­fes­si­o­nal que no havien tin­gut. L’actual novel·la gràfica va ser con­ti­nu­a­dora dels anhels de tren­ca­ment gràfic i con­cep­tual del còmic d’autor però les dones i una nova sen­si­bi­li­tat mas­cu­lina van apor­tar un inti­misme que la majo­ria d’autors no havien sabut tre­ba­llar. I també es va incor­po­rar al còmic el fet quo­tidià, la dimensió poètica de la vida i de les vinye­tes i una ampli­tud de cri­te­ris estètics. El dibuix del còmic d’autor, tot i que tren­ca­dor, seguia encara les pau­tes del vir­tu­o­sisme dels clàssics ame­ri­cans. Amb la novel·la gràfica el cri­teri del que era o no un bon dibuix va can­viar.