Premis a debat
La decisió de Proa de convocar un nou premi de novel·la per competir amb el Sant Jordi torna a remoure el complex ecosistema de premis literaris en català. N’hi ha més d’un miler, i no sempre exempts de polèmiques
lrp
MINORIA
PROFESSIÓ
Un escriptor hauria de publicar cada any quatre llibres amb bones vendes per poder viure exclusivament dels llibresSEBASTIÀ BENNASAR
SEBASTIÀ BENNASARPERE PENA
PERE PENALa decisió d’Edicions Proa de convocar el seu primer Premi Proa de Novel·la, amb data i dotació similars al premi Sant Jordi, ha tornat posar a debat el complex ecosistema dels premis literaris en català. Proa era des del 2001 l’editorial que publicava el Sant Jordi, el premi més ben dotat en català, amb 60.000 euros de recompensa econòmica per al guanyador. L’any passat, però, Òmnium Cultural, l’entitat que el convoca, va decidir obrir a concurs a totes les editorials catalanes l’edició de l’obra premiada. I va guanyar Enciclopèdia Catalana. Curiosament, Enciclopèdia Catalana i Proa estan vinculades, a través de la participació dels primers en l’accionariat del Grup 62, al qual pertany Proa. Tanmateix, aquest darrer segell no ha volgut renunciar a l’oportunitat que li suposava publicar un dels grans premis de novel·la en català i ha decidit crear-ne un de propi, dotat amb 40.000 euros per al guanyador i que, per dates i ambició, pot fer la competència al Sant Jordi: tots dos recullen originals fins al mes de juliol i tots dos exigeixen que les obres presentades no estiguin pendents de resolució de cap altre premi. En un comunicat, el Grup 62 va explicar que el nou guardó de Proa neix amb el propòsit “d’impulsar l’excel·lència, la renovació i el reconeixement de la literatura catalana, com a continuació de la tasca editorial de Proa al llarg de les dècades”.
més d’un miler
El cas ha tornat a posar sobre la taula el debat dels premis literaris en català, uns premis creats teòricament per fomentar la creació literària i la lectura, distingir les obres de qualitat i compensar econòmicament els autors, però que també poden ser una mera eina de promoció comercial de la indústria editorial. Hi ha uns 1.200 premis literaris en català, dels quals dues terceres parts es convoquen al Principat. Els altres, al País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord. La immensa majoria són premis per a una obra inèdita (no publicada), uns pocs són premis de la crítica per a obres ja publicades, i un tercer grup de premis, en retrocés, actuen com una beca en suport a la creació d’una obra que encara no és res més que un projecte. El que tenen en comú aquests tres tipus de premis és que ajuden l’autor a guanyar uns diners que rarament podria obtenir pels drets d’autor generats per les vendes. “El veritable problema és que l’escriptor s’hauria de professionalitzar, no d’una manera forçosament equivalent a una professió laboral, perquè la major part de les grans obres de la literatura universal han estat escrites per gent que tenia altres professions, però sí que ha de rebre una compensació econòmica suficient pel seu treball”, sosté l’editora independent Maria Bohigas, que té una mirada crítica respecte als premis i que com a editora no organitza cap certamen. “I com que això no passa, aquest sistema de retribució per la via dels premis ho substitueix, i això fa que tinguem un sistema amb molts, massa premis, però de poca incidència per a l’autor”.
premis municipals
Efectivament, la immensa majoria dels premis literaris en català són de caràcter municipal, amb premis per a relats breus o poemes individuals que no superen els 600 euros per als guanyadors. Són un incentiu clar per als nous escriptors, que poden posar la seva obra sota el judici d’un jurat i rebre, a més, una recompensa econòmica i potser la publicació en revistes o en reculls fets per a l’ocasió, però que queden molt lluny d’una professionalització de l’escriptura. Al seu costat, hi ha prop d’un centenar de premis de gamma mitjana, en què es premia una novel·la o un recull de relats o de poemes amb una quantitat d’entre 3.000 i 5.000 euros, una quantitat econòmica que “ja comença a ser rellevant, tot i que minsa si es compara amb el temps que dedica l’autor o l’autora a preparar l’obra”, explica Bohigas. I, en un tercer bloc, els grans premis, que atorguen de 10.000 a 60.000 euros, “amb un pes monumental de l’editor i amb una màquina mediàtica al darrere que fa que molta gent només senti a parlar d’aquests llibres premiats amb aquests guardons i que tapen tota la resta”. Són una vintena de premis, i aquests sí que atorguen visibilitat a l’escriptor i a la seva obra, com a mínim durant aquell any. “Això passa en un context en què, ens agradi o no, sobre futbol, sobre el Barça, ens arriben sense que vulguem totes les notícies, però, en canvi, si volem notícies sobre llibres, hem d’anar a buscar-les perquè no ens n’arriben fàcilment. El problema no són els premis –conclou Bohigas–, sinó el medi cultural català i el lloc que dona als premis i a la literatura en general.”
fer números
Si la intenció dels premis és ajudar els escriptors a professionalitzar-se, sembla un objectiu inabastable. Només cal agafar la calculadora. Perquè un autor que treballa, per exemple, com a professor d’institut deixés la seva feina i es dediqués en exclusiva a la creació literària, hauria de rebre dels llibres els 25.000 o 30.000 euros a l’any que deixaria de guanyar si deixés de fer classes. Amb les vendes actuals de llibres en català és gairebé impossible arribar-hi: els escriptors solen cobrar un 10% per cada llibre venut en concepte de drets d’autor. Això vol dir que, per un llibre posat al mercat per 15 euros, l’autor rep 1,50 euros bruts de cada venda. Després d’impostos, 1,10 euros. Per arribar a viure exclusivament dels llibres, n’hauria de vendre més de 20.000 en un any. I a l’any següent, uns altres 20.000. I així fins a la jubilació. Actualment, les vendes regulars d’un llibre volten el miler d’exemplars. És a dir, un miler d’euros d’ingressos per a l’autor. Si el llibre va molt bé i es fan tres o quatre edicions, les vendes poden arribar als 5.000 euros. És a dir, uns 6.000 euros d’ingressos. Un autor hauria d’escriure cada any quatre llibres que anessin molt bé de vendes, per poder viure’n. Impossible. Xifres més altes són les que aconsegueixen grans èxits literaris, amb firmes com Jaume Cabré, Albert Sánchez Piñol, Quim Monzó, incloent-hi els drets per les traduccions a altres llengües. Tanmateix, mantenir el ritme anual d’ingressos per drets d’autor en un sector tan volàtil no és una garantia i gairebé cap autor ha deixat de fer altres feines per dedicar-se en exclusiva a la creació literària. Els grans premis (el Sant Jordi i el Ramon Llull, amb 60.000 euros cada un; el Prudenci Bertrana de Girona, amb 30.000; el Pin i Soler de Tarragona, amb 21.000; el Llorenç Vilallonga de Palma, amb 18.000, i el premi Carlemany d’Andorra i l’Andròmina dels Premis Octubre de València, amb 10.000 cada un) tenen la intenció de suplir aquesta mancança del sistema literari català i donar opcions de professionalitzar-se als autors. Ara bé, quin autor hi ha que guanyi cada any, o almenys cada dos anys, algun d’aquests grans premis? Cap.
TREURE DEL CALAIX
“Els premis serveixen per treure coses del calaix que d’una altra manera no podries treure”, explica l’escriptor Sebastià Bennasar. Ell és un dels autors prolífics quant a premis literaris. Fins al punt que aquest Sant Jordi ha tingut tres novetats sobre la taula de signatures, ja que a més de la novel·la publicada de manera ordinària (Hotel Metropole), ha guanyat dos premis que comporten la publicació d’una novel·la (Terra aspriva, premi Celler de les Lletres 2019) i d’un conjunt de relats (Macondo Beach, premi Vila de Cambrils 2019) que tenia al calaix. “Els premis, no ens enganyem, van molt bé a l’autor: quan guanyes premis de 3.000 o 4.000 euros estàs guanyant més diners que amb els drets d’autor d’una primera edició.” Bennasar, periodista de professió, va decidir canviar una posició professional còmoda al Diari de Balears per intentar viure de la literatura. L’aposta l’ha aconseguit, tot i que a més del rèdit de les novel·les que publica, una cada any, i dels premis, ho complementa amb tallers literaris i tasques complementàries al voltant del món editorial. Entre altres tasques, la de jurat en premis literaris. “Mai m’he trobat amb pressions de l’editorial perquè guanyi tal obra o tal altra. El que sí que pot passar és que un jurat estigui dividit al voltant de dues obres, i que al final es faci una negociació en què, si no es resol de manera consensuada, s’acabi imposant la majoria per votació.” Bennasar defensa els premis petits, dedicats a un sol relat o a un poema breu. “En vaig guanyar una vintena, al seu moment, i només cal posar les xifres de costat per veure que són molt interessants: 500 euros per un relat de cinc pàgines, o bé 1.000 euros per una novel·la de 200 pàgines... No hi ha color!”
La importància dels premis és encara més notòria en el cas de la poesia. “Ara potser sí que hi ha editorials que publiquen poesia, però fa uns anys l’única manera de publicar-ne era a través d’un premi”, explica el poeta lleidatà Pere Pena, autor de dos poemaris publicats, un guanyador del Màrius Torres 2013 i l’altre del Vicent Andrés Estellés 2001.
I Jaume Cabré es va quedar sense premi
L’edició del 2003 del Premi Pin i Soler de novel·la (el més destacat del cartell dels Ciutat de Tarragona) va ser ben especial. El jurat havia decidit concedir el guardó a l’escriptor Jaume Cabré per la novel·la Les veus del Pamano, que tant èxit va aconseguir després, però no se’l va poder endur. Unes hores abans de l’entrega del premi, i després de rebre la nota embargada que l’organització va fer arribar als mitjans de comunicació, una periodista de l’edició de Tarragona del diari El Punt Avui va detectar que l’editorial Proa, que aleshores publicava l’obra guanyadora, ja havia anunciat dies abans la publicació de la novel·la de Cabré, amb la inserció d’anuncis publicitaris en diverses publicacions periòdiques. Per tant, s’estaven incomplint les bases de la convocatòria, que diuen que l’obra no pot tenir els drets d’edició compromesos. Després de conèixer aquest fet i de reunir-se d’urgència, el jurat va decidir retirar el premi a aquest escriptor i declarar-lo desert. Un error de Proa, que va entomar el mea culpa.
Una tradició que va començar eN El segle XIV De cada deu premis, només dos els guanyen dones
Els premis no són un invent d’ara. A la Grècia antiga es reconeixien les excel·lències dels millors poetes i narradors amb guardons i regals. A casa nostra, la primera notícia d’un concurs literari data de l’any 1324, a la corona catalanoaragonesa, i es tracta d’un certamen a Tolosa de Llenguadoc per tal de reconèixer i impulsar la creació dels trobadors en occità, un gènere en declivi que es volia mantenir amb vida. A imitació d’aquells antics certàmens poètics, van néixer a Barcelona l’any 1859 els Jocs Florals. Durant el segle XX, els premis ja es van instaurar com a pràctica de promoció.
Els premis han estat fins ara cosa d’homes. Un informe de l’Observatori Cultural de Gènere elaborat el 2015 amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i la Institució de les Lletres Catalanes va aportar unes dades demolidores: només el 22,9% dels guardons de narrativa es van concedir a dones. Una xifra similar, el 23,1%, corresponia als premis de poesia guanyats per dones. En narrativa infantil i juvenil, les dones van aconseguir, entre els anys 2000 i 2014, el 36,4%. Tanmateix, el percentatge queia en picat si eren premis a la trajectòria literària (17,8%), a una obra d’assaig (7,4%) o de teatre (4,8%). Una explicació possible d’aquest fenomen està en la composició dels jurats. L’any 2001, una anàlisi del Departament de Cultura va revelar que el 68% dels que els formaven eren homes.
Els premis han estat fins ara cosa d’homes. Un informe de l’Observatori Cultural de Gènere elaborat el 2015 amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i la Institució de les Lletres Catalanes va aportar unes dades demolidores: només el 22,9% dels guardons de narrativa es van concedir a dones. Una xifra similar, el 23,1%, corresponia als premis de poesia guanyats per dones. En narrativa infantil i juvenil, les dones van aconseguir, entre els anys 2000 i 2014, el 36,4%. Tanmateix, el percentatge queia en picat si eren premis a la trajectòria literària (17,8%), a una obra d’assaig (7,4%) o de teatre (4,8%). Una explicació possible d’aquest fenomen està en la composició dels jurats. L’any 2001, una anàlisi del Departament de Cultura va revelar que el 68% dels que els formaven eren homes.
L’agra polèmica del premi Crexells
La reacció de Proa de crear un nou premi que, clarament, farà la competència al Sant Jordi d’Òmnium, és la darrera polèmica entre uns premis literaris que regulament aporten controvèrsies i debats encesos. L’anterior el va protagonitzar el premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès, l’any passat. Un canvi de format havia previst que els finalistes s’escollissin per votació popular, amb el vot dels socis de l’Ateneu i dels clubs de lectura de les biblioteques de Barcelona. La sorpresa va saltar quan el jurat va decidir incloure quatre obres més que no havien estat tingudes en compte pel vot popular, ja que el jurat defensava que tenien prou qualitat per ser entre les finalistes. Els autors que havien estat escollits inicialment van decidir retirar-se.