Passejant amb Lluís Calvo i ‘L’infiltrat’

Quan algú afirmi que no exis­teix assaig en català, un bon argu­ment pot con­sis­tir a llançar-li al cap –sense males inten­ci­ons, però amb pun­te­ria–, un dar­rere l’altre, els qua­tre lli­bres que Lluís Calvo (Sara­gossa, 1963) ha dedi­cat a aquest gènere. Afe­gim-hi que és un autor que s’ha espe­ci­a­lit­zat en gèneres maleïts, ja que ha publi­cat més de vint volums de poe­sia.

El seu últim assaig, L’infil­trat, arriba amb la petita però con­so­li­dada edi­to­rial Arcàdia, que ha publi­cat L’ull i la nava­lla, d’Íngrid Guar­di­ola (últim premi Serra d’Or d’Assaig), i també unes quan­tes tra­duc­ci­ons de Zyg­munt Bau­man. Lluís Calvo, de qui només es pot afir­mar que és impre­vi­si­ble, dedica el lli­bre a les estratègies d’intrusió, ano­ni­mat i resistència tot com­bi­nant àmbits de conei­xe­ment tan vari­ats com la geo­gra­fia, la psi­co­lo­gia, la política, la poe­sia, l’ètica i –sobre­tot– la geo­lo­gia. Al llarg del viatge l’acom­pa­nyen autors com Wal­ter Ben­ja­min, Mat­suo Basho, Gilles Deleuze i Homer. L’extensa bibli­o­gra­fia final va de Gior­gio Agam­ben a Sla­voj Žižek. El lec­tor, ja es veu, pot expe­ri­men­tar diver­ses sen­sa­ci­ons, però difícil­ment s’avor­rirà.

A L’infil­trat, els con­cep­tes se suc­ce­ei­xen sense solució de con­tinuïtat. Si la soli­tud resulta necessària per pren­dre consciència, l’ano­ni­mat apa­reix com la millor forma de resis­tir. Par­ti­dari del noma­disme del pen­sar, Calvo con­si­dera que “aga­far un camí vol dir dei­xar enrere la com­petència, la manca de com­promís i la velo­ci­tat”. La des­ter­ri­to­ri­a­lit­zació es vin­cula a l’entrisme, la tàctica trotskista d’infil­trar-se en movi­ments rivals. Apli­cant noci­ons pro­vi­nents de la geo­lo­gia, Calvo esta­bleix: “La intrusió no reforma, sinó que crea una nova forma. I és rup­tu­rista perquè trenca en dos el mate­rial en què s’infil­tra.” Cor­ren temps en què l’exci­tació subs­ti­tu­eix l’experiència, el silenci és per­se­guit i ens expro­pien la fan­ta­sia. Metafòric i para­do­xal, esgri­mint una prosa amb caràcter, Lluís Calvo ens con­du­eix pels via­ranys de la infil­tració defen­siva: quan el ter­ror impera a la superfície, la resistència només pot ser sub­terrània.

Des del seu pri­mer assaig, Inter­pre­ta­ci­ons (2006), Lluís Calvo avança sense repe­tir-se, però també sense aban­do­nar una ruta incerta i alhora ine­xo­ra­ble. A L’infil­trat ha des­a­pa­re­gut l’eti­mo­lo­gia com a eina de conei­xe­ment i les referències a l’arqui­tec­tura, però es man­te­nen les apro­xi­ma­ci­ons aforísti­ques i la vin­di­cació de la perifèria, així com les incur­si­ons de Jacint Ver­da­guer i Pere­jaume, cami­nants il·lumi­nats. Llegíem a Inter­pre­ta­ci­ons: “Cal una estètica mòbil, inva­sora, empel­tada en la boira. Perquè quan alguna cosa és ha entrat, irre­vo­ca­ble­ment, dins la mort.” A L’infil­trat hi tro­bem l’eco d’aque­lla pres­cripció: “En tots els domi­nis l’estat més esta­ble és la mort.” Cada lli­bre d’aquest autor és, si fa o no fa, una etapa més de la mateixa pas­se­jada.