Universos, sensacions i paisatges
El nou llibre de relats del mallorquí Joan Perelló (Campos, 1953), La ginebra trista del Cafè Balzac, és un artefacte intermedi entre el relat i el dietari, amb les dosis de poesia correctes fins a convertir les peces breus en una mena de perfumat en què l’alcohol sempre col·loca. Així, un recorda les mateixes sensacions que tenia l’autor quan va fumar per primer cop tabac ros, l’efecte de les cases o del paisatge enmig d’una digestió barroca o un nou hivern àrid quan un suma un any més. El llibre és un compendi de detalls en què l’estil de l’escriptor sura lliure més enllà de la reflexió ancorada a la realitat quotidiana i posa en valor moltes de les coses que ens passen pel davant. Un dels encerts de la ja vasta obra de l’escriptor mallorquí és la proximitat que aconsegueix amb el lector, una correspondència recíproca que pot arribar a la picada d’ullet, a la mirada en silenci, a la intimitat d’una lectura solitària en un dels racons favorits de cadascú, un paral·lelisme entre les geografies amb què Perelló sempre l’encerta.
Al llarg de gairebé mig segle de producció, el de Campos ha sabut gestar un estil propi, amb un sentit de l’humor peculiar, que escapa del sarcasme imperant: “Tornarà a creure en Déu, pensa, si li assegura una resurrecció tranquil·la i triomfant.” I és ben bé aquesta la concepció d’una literatura que sovint recorda Pavese o el Pasolini menys experimental. Hi ha moments culminants que no resisteixen al subratllat: “Som jo i la meva obra els que ens hem perdut pel laberint del desconcert, sense brúixola adient, observant el paisatge de sempre, l’horitzó sense fites, sorprès de ser viu, la vida és una simple divagació d’un actor a l’escenari, sense públic. La pàgina, un dubte...”
És una llàstima que el país no reconegui com es mereixen autors de gran vàlua com aquest Perelló savi i estoic, que recrea la vida des d’unes paraules que esdevenen el pinzell per traçar aquarel·les sobre natures mortes o paisatges mallorquins apassionants en la seva quietud.
La ginebra...
De les recreacions de sinatra als grans temes del jazz i el folk
El guitarrista Bill Frisell (Baltimore, 1951) ha estat un dels grans actius d’ECM des del seu debut amb el segell alemany el 1979. Unit a estrelles com Paul Motian, Jan Garbarek i Kenny Wheeler, la seva manera de tocar característica manté el fraseig i respecta els silencis aconseguint un intimisme notable. Ho podem veure en el seu directe Epistrophy, acompanyat del contrabaixista Thomas Morgan, amb qui està fent una gira per tot el món. En àlbum de vinil doble o en compacte de nou peces, el disc és un passeig per clàssics del folk com l’inoblidable Red River Valley i recreacions de temes de Doc Pomus i Mort Shuman, Thelonious Monk, John Barry i l’esmentat Motian, entre d’altres, com l’In the wee small hours of the morning, de Sinatra. No sé si l’epistròfia que evoquen és una deformitat o tot plegat entra dins del territori càlid que les guitarres de Frisell assoleixen. Ideal per escoltar-lo en soledat.
Epistrophy
