El cara o creu de l’escriptura viscuda a fons
Enmig del gran núvol –boira, tempesta, fum d’incendi– de la poesia catalana actual, el nom de Joan Josep Camacho Grau (Sant Vicenç dels Horts, 1975) representa una opció de debò, no foc d’encenalls ni poesia de pernil dolç. La seva obra, amb la perspectiva de més de vint anys de trajectòria, és un al·licient per als que ens movem en el sector. Des de les edicions més comercials i els premis del començament, Camacho Grau ha desenvolupat una poesia al marge, molt marcada per la música i els recitals, però indubtablement autèntica. També una feina d’activista com la que ha desenvolupat a la factoria Fuck Tory de Girona.
El seu nou llibre, Argent_viu, amb reminiscències ausiasmarquianes conté els diferents mons de Camacho Grau: els seus poemes, els dibuixos del seu soci Rafa Cru (rere de l’autor a la foto) i un compacte del mateix Cru amb Joan Comes als recitats. Una de les peces és el fantàstic poema inicial autobiogràfic, Les persones tòxiques, excel·lent recreació de les nits de farra, que ha descrit com ningú. Només per aquest poema el volum ja paga la pena. Les altres set seccions es mouen entre un tipus de poema més filosòfic i les tirallongues casassianes, amb la potència dels que escopia Pere Quart en els seus bons temps: “Després teràpies / electroxocs / mandangues vàries / merders barrocs / i l’autoajuda / televisiva / és un que fa / de crist ateu / i ven miracles / per un bon preu.” La bogeria i totes les seves variants apareixen com en una cançó de Lou Reed, una polifonia de fonts, que arriba al cim amb aforismes existencials de gran qualitat: “Allò que és ha fet qui som, no és l’escriptura sinó haver-la viscut a fons.”
Com en la majoria dels seus llibres –guardava molt bon record dels publicats per Roure Edicions, autèntics artefactes en si–, Camacho Grau no va de farol, sinó que ens implica en una aventura vital i estètica, de contingut, forma i música, on no hi ha cap altra desmesura que el mateix vers trencat com un queixal. A més, la saviesa que destil·len els versos provoquen en el lector un efecte totalitzador, balsàmic, davant la impostura general.
Argent_viu
quan un mur esdevé un pont o el renaixement de Kendrick Scott
Kendrick Scott Oracle ha tornat aquest abril amb A wall becomes a bridge, que els seus editors defineixen com “un nou cicle inspirador de dotze cançons sobre com superar obstacles tant personals com col·lectius”. L’àlbum ha estat produït per Derrick Hodge. El bateria i descobridor de troballes, Kendrick Scott, ha format el quintet, ja de llarga durada, amb el suport del discjòquei Jahi Sundance unit al guitarrista Mike Moreno, el pianista Taylor Eigsti, el saxofonista John Ellis i el baixista Joe Sanders per ampliar la paleta d’Oracle. El disc és una extraordinària unió de talent, que sona com els grans àlbums de Pat Metheny dels anys vuitanta, nítid i ajustat com una poesia perfecta. Kendrick Scott assenyala que “Wayne Shorter diu que sempre hi ha alguna cosa que es desenvolupa a l’altra banda del costat negatiu”. Hodge es va adonar d’on estava arribant la recuperació del bateria i va buscar la identitat sonora dels Oracle renunciant al seu paper de baixista. El resultat és un disc que faria època si no estiguéssim en uns anys de clandestinitat de les grans arts.
A wall becomes a bridge
