Perdre el cap a Venècia
La Biennal de Venècia és un aparador ideal per presentar el talent, els valors de l’art d’un país davant la comunitat internacional. Sempre ha estat així des que es va fundar ara fa més de cent anys. Cada estat nació hi té el seu pavelló, però ha anat creixent fins a emplenar palaus, magatzems, casernes i hangars, no només a l’àrea dels Giardini, sinó també a l’entorn del Gran Canal, l’illa de St. Giorgio i altres espais que es lloguen per als eventi collaterali (‘esdeveniments col·laterals’), en una mena d’off Biennal. I és aquí on des de fa deu anys Catalunya participa en la Biennal amb una proposta artística.
Enguany, en la 58a edició, hem quedat distrets. Amb el lema To lose your head (ídols) [‘Perdre el cap (ídols)’], el comissari, Pedro Azara, erudit en l’arqueologia del patrimoni del passat, exhibeix una lliçó d’iconoclàstia presentant al públic monuments escultòrics que han patit la barbàrie, per motius polítics, religiosos o, simplement, mites i símbols del poder en un moment determinat, vinculats a Barcelona, com el Monument als caiguts, de Clarà; la testa de l’alcalde Porcioles servida en safata, insult de Brossa a un dels darrers alcaldes del franquisme; la imatge de bronze de Jordi Pujol empastifada de pintura o la de Johan Cruyff, de Francesc Carulla; el monument a Companys de Francisco López, entre d’altres. Allà estan perquè siguin adorades, injuriades o vexades, mitjançant l’acció del públic, que pot usar una màquina expenedora perquè si algú no pot contenir la temptació d’agredir-les ho pugui fer pagant. Llançar pedres val 30 euros; orins, 6 euros; flors, 6 euros, etc. Per acabar-ho d’adobar, dos actors, Marcel Barrera i Marta Aguilar, són comparses d’aquesta barbàrie pels carrers agredint ninots amb pintura i altres matèries que imiten les vexacions que han sofert aquestes escultures públiques pels carrers de Barcelona i Catalunya.
Una proposta inspirada, evidentment, en els episodis recents d’atac a l’escultura eqüestre de Franco (de Viladomat) davant del Born i als exemples del magatzem municipal de Barcelona a via Favència. Això sí, totes són figuratives, cap ressò de les escultures públiques abstractes que també són agredides i sovint plenes de grafits, sobre les quals el discurs del “poder de les imatges” no funcionaria.
Ben mirat, la proposta no és cap novetat. Pedro G. Romero començà fa uns vint anys amb el seu Arxiu F.X. a crear un registre de la iconoclàstia política antisacramental a Espanya entre el 1845 i el 1945, amb especial atenció a les destruccions de la Setmana Tràgica de Barcelona del 1909. Un altre artista, Fernando Sánchez Castillo, va fer una reflexió sobre els símbols del passat dictatorial espanyol i especialment sobre l’estatuària franquista. Francesc Torres presentà l’any passat a l’exposició La caixa entròpica, al MNAC, les vexacions, censures i agressions que havien sofert moltes de les pintures i escultures que dormien als magatzems del museu.
Ara bé, a qui beneficia la proposta de Venècia? Quin artista català es promou? Què diu del nostre país, si és que algú en l’àmbit internacional és capaç de conèixer o identificar aquestes escultures que només s’entenen en el context ultralocal nostre? Amb tots els respectes per Pedro Azara i les seves exposicions arqueològiques, com les Cases de l’ànima i D’obra, sobre la ceràmica en l’arquitectura, estem davant d’una proposta oportunista que és una ocasió perduda per a l’art del país. Un discurs de comissari sense ànima d’artista que podria estar en qualsevol museu menys a Venècia. Ben lluny d’aquell títol d’exposició, Live in your head, que Harald Szeemann va fer servir per encapçalar el take off del comissariat en art contemporani a la Kunsthalle de Berna el 1969 per promoure els artistes d’una nova generació. Operació perdre el cap a Venècia hauria estat un títol més encertat.