“La nostra indústria no té prou força”

Acon­se­guir públic no és l’únic objec­tiu d’aquesta feina. I de fet, sí que pot ser una feina molt cre­a­tiva, perquè el que fem és expli­car un pro­jecte, una història, una aven­tura... Comu­ni­car els valors que es volen trans­me­tre, crear interès a les per­so­nes perquè vin­guin a veure l’espec­ta­cle. És molt més que ven­dre un pro­jecte, és crear interès, il·lusió i ganes perquè el públic escu­lli aquest espec­ta­cle i hi inver­teixi temps i diners.

Cada pro­jecte és dife­rent, i una de les tas­ques més interes­sants d’aquesta feina és adap­tar-se als grups de gent. Val a dir que a Dagoll Dagom sem­pre fem espec­ta­cles per a tots els públics, així que el més impor­tant en aquest cas, és la manera com et comu­ni­ques i el que expli­ques a cada grup de per­so­nes. És interes­sant bus­car vies dife­rents per comu­ni­car el mateix pro­jecte. Els mit­jans que s’uti­lit­zen, el to, el con­tin­gut... Cada grup de per­so­nes valora uns trets de l’espec­ta­cle con­crets, i aquí hi ha la nos­tra feina. Adap­tar-se als gus­tos i ima­gi­nar què és el que poden tro­bar més atrac­tiu cada grup de per­so­nes per cri­dar el seu interès.

Les prèvies són unes fun­ci­ons molts impor­tants. Ser­vei­xen per fer un pri­mer cara a cara amb el públic, les pri­me­res sen­sa­ci­ons, les pri­me­res crítiques... Nosal­tres sem­pre inten­tem omplir les fun­ci­ons prèvies, per cap­tar les reac­ci­ons i inten­tar que es creï un boca-ore­lla entre els que ja han vin­gut i els futurs espec­ta­dors. A més, escol­tem les opi­ni­ons dels espec­ta­dors perquè encara som a temps d’aca­bar de fer alguns can­vis o retocs de l’espec­ta­cle. Les crítiques també tenen un paper cru­cial a l’hora de difon­dre l’espec­ta­cle. Si podem tenir crítiques ben d’hora, la cam­pa­nya per a l’estrena agafa més força. I ens interes­sen des de les crítiques del públic fins a les crítiques dels peri­o­dis­tes.. De fet, nosal­tres donem importància a les dues, ja que també les podem uti­lit­zar com a eina de comu­ni­cació per a la cam­pa­nya I sí, les crítiques dels peri­o­dis­tes donen una segu­re­tat, com un cer­ti­fi­cat que aquell espec­ta­cle està bé.

Tot és eficaç i com més, millor. Si pots fer una cam­pa­nya molt com­pleta, fantàstic! Però cada espec­ta­cle és dife­rent, i també és veri­tat que depe­nent de l’espec­ta­cle fun­ci­o­nen més uns suports que d’altres. Actu­al­ment, estem en època de can­vis i nove­tats tec­nològiques, i sovint sur­ten noves mane­res per publi­ci­tar-nos i ens hi hem d’anar adap­tant. Els dia­ris han estat sem­pre una publi­ci­tat de pres­tigi, però sí que és cert que ara mateix tota la publi­ci­tat està can­vi­ant molt en aquests mit­jans. Els matei­xos dia­ris es rein­ven­ten i apos­ten molt per la versió digi­tal, per exem­ple.

No ben bé... perquè en el cas de Dagoll, com deia, els espec­ta­cles són per a tots els públics. Molts cops, però, amb la crítica sí que ens ado­nem de coses que no havíem ima­gi­nat que a la gent els sem­bla­rien gaire relle­vants.

Dagoll Dagom havia fet gires pel ter­ri­tori amb quasi tots els seus espec­ta­cles. De fet, només alguns dels últims espec­ta­cles no n’han tin­gut i han pro­cu­rat arri­bar d’una manera o d’una altra a la gent de Cata­lu­nya. Amb Sca­ra­mouche, per exem­ple, ens vam apro­par a dife­rents pobles per expli­car el pro­jecte i fer-los un petit tas­tet, ja que no podíem anar de gira. La com­pa­nyia sem­pre ha estat a prop dels pobles, i per això també s’orga­nit­zen auto­cars i grups per venir a veure l’espec­ta­cle a Bar­ce­lona. Pels grups també és una experiència més com­pleta que anar al tea­tre. Implica sor­tir amb un grup de gent a pas­sar el dia, visi­tar Bar­ce­lona i... anar al tea­tre. Es repe­teix any rere any, ja que ho tenim comp­ta­bi­lit­zat i ens fun­ci­ona molt bé.

Sí, la veri­tat. Amb una tra­jectòria de qua­ranta-cinc anys com la que té Dagoll Dagom, és fàcil que la gent ens cone­gui o ja sàpiga una mica què es pot tro­bar o l’estil dels espec­ta­cles. Són mol­tes les per­so­nes que ens recor­den per espec­ta­cles com Flor de nit, Glups! o Mar i cel. Molts ens diuen que recor­den que havien vin­gut amb l’escola a veure els nos­tres espec­ta­cles. És molt emo­ci­o­nant.

Mare­mar segueix sent un espec­ta­cle per a tots els públics. No va enca­rat només als joves, perquè els ingre­di­ents essen­ci­als de Mare­mar són: Dagoll Dagom, Shakes­pe­are i Lluís Llach. Molts joves pot­ser no conei­xen alguns d’aquests ingre­di­ents o fins i tot els repel·lia una mica a l’hora de venir. Pot­ser sí que el llen­guatge que s’uti­litza en l’espec­ta­cle és més pro­per al jovent, però tam­poc es dis­tan­cia de la resta de públic. Crec que, com en tots els espec­ta­cles de Dagoll Dagom, hi ha coses que con­nec­ten amb per­so­nes de cada edat, i així és el millor.

Des de fa molts anys, Dagoll Dagom fa ses­si­ons espe­ci­als per a estu­di­ants en horari esco­lar perquè puguin venir les esco­les. Per tant, l’espec­ta­dor no s’acos­tuma a tro­bar envol­tat de joves. Tot i així, tam­poc pas­sa­ria res perquè en les fun­ci­ons esco­lars, els joves es com­por­ten molt bé. Les fun­ci­ons esco­lars a nosal­tres ens fun­ci­o­nen moltíssim. Les de Mare­mar es van omplir amb molta ante­lació. De fet, nosal­tres fem una guia didàctica que pas­sem a totes les esco­les que venen perquè puguin tre­ba­llar l’obra abans i després de venir a veure l’espec­ta­cle. Quan venen, ja saben el que ani­ran a veure i ja han tre­ba­llat alguns fac­tors de què par­lem a l’espec­ta­cle o del tea­tre en gene­ral. Això els crea un interès i, tot i que amb Mare­mar vam patir una mica al prin­cipi perquè no sabíem com res­pon­drien, ha estat una bona experiència, com sem­pre. Les fun­ci­ons esco­lars són molt espe­ci­als, inten­ses i agraïdes.

Sí, la com­pa­nyia sem­pre intenta fer acci­ons que inter­pel·lin el públic i els segui­dors. En el cas de Mare­mar,vam fer uns assa­jos oberts en tres moments dife­rents. Un a l’inici de tot, quan encara no hi havia gai­res esce­nes mun­ta­des i tot era molt nou, a la sala d’assaig. Un altre quan vam entrar al Tea­tre La Sala de Rubí, on ja vam mun­tar tota l’esce­no­gra­fia i la part tècnica. I per aca­bar, en l’assaig gene­ral que vam fer al Tea­tre Poli­o­rama el dia abans de començar les fun­ci­ons prèvies. Abans de veure l’assaig els explicàvem en quin moment del procés estàvem, què es tro­ba­rien... i en aca­bar cada assaig parlàvem amb ells i ens deien com ho havien vist. Això també ens va ser­vir per veure com es podia rebre l’espec­ta­cle. Una altra acció que vam fer, en aquest cas, amb escena 25, va ser una tro­bada amb el Jofre Borràs (aju­dant de direcció) amb un grup d’uns 60(crec) joves. El Jofre va poder expli­car, a peu d’esce­nari, com havia estat tot el procés del mun­tatge i els joves van poder pre­gun­tar tot allò que volien. La més atrac­tiva va ser un con­curs que vam fer per gua­nyar una mas­ter­class amb l’Andreu Gallén (direc­tor musi­cal) i l’Ari­adna Peya (direcció core­ogràfica). Vam pen­jar la par­ti­tura d’una cançó de l’espec­ta­cle, els con­cur­sants s’havien de gra­var can­tant (indi­vi­du­al­ment o en grup) i els vídeos més votats van ser els gua­nya­dors de la mas­ter­class. Durant un matí, a la sala d’assaig del Poli­o­rama, unes trenta per­so­nes, crec recor­dar, van poder venir i mun­tar el número Cor­ran­des d’exili, can­tant i ballant, igual que la com­pa­nyia.

El tema dels exi­li­ats, malau­ra­da­ment, tam­poc era una nove­tat la tem­po­rada pas­sada, és una pro­blemàtica que fa anys que dura. Tant de bo, la tem­po­rada que ve ja no exis­teixi aquest pro­blema! Nosal­tres ja ho fir­mem! Però cre­iem que no s’haurà solu­ci­o­nat, encara. I si fos així, cre­iem que no seria gens dolent recor­dar el que ha pas­sat i seguir fent aquesta feina de cons­ci­en­ci­ació que tanta falta fa.

Fide­lit­zar el públic és impor­tantíssim. Són les per­so­nes que ja han apos­tat una vegada o més per tu, que ja et conei­xen. És impor­tant tenir les seves dades, ana­lit­zar els seus gus­tos, saber el que els pot agra­dar o no i infor­mar-los depe­nent de tot això. Una manera de fide­lit­zar els espec­ta­dors i segui­dors de Dagoll Dagom també és comu­ni­car-los les nove­tats, fer sor­te­jos, des­comp­tes... una mica com a tot arreu. Però una part molt bonica de Dagoll és recor­dar tots els espec­ta­cles o actors i actrius amb molta tra­jectòria de la com­pa­nyia. A la gent li agrada recor­dar els nos­tres espec­ta­cles perquè els lli­guen a un moment, una època... Pos­si­ble­ment, algun dels dis­cos dels nos­tres espec­ta­cles els ha acom­pa­nyat durant una tem­po­rada de la seva vida, i això no té preu.

Sí, a Bar­ce­lona els preus són més barats. Aquí diem que fem tea­tre comer­cial, però per con­tri­buir a la cul­tura. Més que preus “barats”, nosal­tres diem que tenim preus “soci­als”. A tots els espec­ta­cles plan­te­gem una sèrie de tari­fes per a dife­rents grups. Per exem­ple, les fun­ci­ons esco­lars que fem per als joves tenen un preu quasi simbòlic, perquè el que ens importa és que els joves puguin anar a veure tea­tre, que els cen­tres edu­ca­tius apos­tin per fer sor­ti­des cul­tu­rals i que tin­guin l’opor­tu­ni­tat d’assis­tir a un musi­cal com els que ofe­reix Dagoll Dagom, que pot­ser no es podrien per­me­tre sense aquesta opor­tu­ni­tat. També tenim des­comp­tes per a joves en la resta de fun­ci­ons, per a la ter­cera edat, per a grups, per a dife­rents col·lec­tius...Inten­tem que el màxim nom­bre de per­so­nes ens puguin venir a veure, que el preu no sigui un obs­ta­cle. A Lon­dres i Nova York això no exis­teix, perquè allà el tea­tre forma part d’una indústria clara, forta. Aquí aquesta indústria no té força, és més la volun­tat de voler con­tri­buir a la cul­tura del país.