Teatre

ANNA CANDELAS

DIRECTORA DE MÀRKETING

“La nostra indústria no té prou força”

TRAJECTÒRIA
“Dagoll Dagom té 45 anys de trajectòria, i molts espectadors ens recorden de quan ens van venir a veure amb l’escola. És emocionant”
AUTOBUSOS
“És una experiència completa. Implica sortir amb un grup de gent a passar el dia, visitar Barcelona i... anar al teatre”
ACCIONS
“Vam convidar el públic a fer una ‘masterclass’ per cantar i ballar ‘Corrandes d’exili’ com la companyia”

El seu objec­tiu és acon­se­guir públic? Fins a quin punt és una feina cre­a­tiva crear els ítems d’interès i bus­car els grups ade­quats.
Acon­se­guir públic no és l’únic objec­tiu d’aquesta feina. I de fet, sí que pot ser una feina molt cre­a­tiva, perquè el que fem és expli­car un pro­jecte, una història, una aven­tura... Comu­ni­car els valors que es volen trans­me­tre, crear interès a les per­so­nes perquè vin­guin a veure l’espec­ta­cle. És molt més que ven­dre un pro­jecte, és crear interès, il·lusió i ganes perquè el públic escu­lli aquest espec­ta­cle i hi inver­teixi temps i diners.
El públic és com el ves­tu­ari: s’ha de bus­car en un lloc o en un altre, segons el color que trans­meti el pro­jecte...
Cada pro­jecte és dife­rent, i una de les tas­ques més interes­sants d’aquesta feina és adap­tar-se als grups de gent. Val a dir que a Dagoll Dagom sem­pre fem espec­ta­cles per a tots els públics, així que el més impor­tant en aquest cas, és la manera com et comu­ni­ques i el que expli­ques a cada grup de per­so­nes. És interes­sant bus­car vies dife­rents per comu­ni­car el mateix pro­jecte. Els mit­jans que s’uti­lit­zen, el to, el con­tin­gut... Cada grup de per­so­nes valora uns trets de l’espec­ta­cle con­crets, i aquí hi ha la nos­tra feina. Adap­tar-se als gus­tos i ima­gi­nar què és el que poden tro­bar més atrac­tiu cada grup de per­so­nes per cri­dar el seu interès.
Quin paper es dona a les prèvies i a les crítiques per difon­dre l’espec­ta­cle?
Les prèvies són unes fun­ci­ons molts impor­tants. Ser­vei­xen per fer un pri­mer cara a cara amb el públic, les pri­me­res sen­sa­ci­ons, les pri­me­res crítiques... Nosal­tres sem­pre inten­tem omplir les fun­ci­ons prèvies, per cap­tar les reac­ci­ons i inten­tar que es creï un boca-ore­lla entre els que ja han vin­gut i els futurs espec­ta­dors. A més, escol­tem les opi­ni­ons dels espec­ta­dors perquè encara som a temps d’aca­bar de fer alguns can­vis o retocs de l’espec­ta­cle. Les crítiques també tenen un paper cru­cial a l’hora de difon­dre l’espec­ta­cle. Si podem tenir crítiques ben d’hora, la cam­pa­nya per a l’estrena agafa més força. I ens interes­sen des de les crítiques del públic fins a les crítiques dels peri­o­dis­tes.. De fet, nosal­tres donem importància a les dues, ja que també les podem uti­lit­zar com a eina de comu­ni­cació per a la cam­pa­nya I sí, les crítiques dels peri­o­dis­tes donen una segu­re­tat, com un cer­ti­fi­cat que aquell espec­ta­cle està bé.
Són efi­ca­ces les cam­pa­nyes de car­tells, busos..., o per fer-se veure són més efi­ca­ces les pan­ta­lles de TMB? Els dia­ris són publi­ci­tat de pres­tigi, avui?
Tot és eficaç i com més, millor. Si pots fer una cam­pa­nya molt com­pleta, fantàstic! Però cada espec­ta­cle és dife­rent, i també és veri­tat que depe­nent de l’espec­ta­cle fun­ci­o­nen més uns suports que d’altres. Actu­al­ment, estem en època de can­vis i nove­tats tec­nològiques, i sovint sur­ten noves mane­res per publi­ci­tar-nos i ens hi hem d’anar adap­tant. Els dia­ris han estat sem­pre una publi­ci­tat de pres­tigi, però sí que és cert que ara mateix tota la publi­ci­tat està can­vi­ant molt en aquests mit­jans. Els matei­xos dia­ris es rein­ven­ten i apos­ten molt per la versió digi­tal, per exem­ple.
Us heu tro­bat amb idees sor­gi­des de la crítica que podien obrir noves pos­si­bles tipo­lo­gies de públic?
No ben bé... perquè en el cas de Dagoll, com deia, els espec­ta­cles són per a tots els públics. Molts cops, però, amb la crítica sí que ens ado­nem de coses que no havíem ima­gi­nat que a la gent els sem­bla­rien gaire relle­vants.
Dagoll Dagom s’ha carac­te­rit­zat, fins ara, per acon­se­guir omplir auto­bu­sos de gent d’arreu cap a Bar­ce­lona. Es pot repe­tir d’un any per a un altre, si els espec­ta­cles van can­vi­ant?
Dagoll Dagom havia fet gires pel ter­ri­tori amb quasi tots els seus espec­ta­cles. De fet, només alguns dels últims espec­ta­cles no n’han tin­gut i han pro­cu­rat arri­bar d’una manera o d’una altra a la gent de Cata­lu­nya. Amb Sca­ra­mouche, per exem­ple, ens vam apro­par a dife­rents pobles per expli­car el pro­jecte i fer-los un petit tas­tet, ja que no podíem anar de gira. La com­pa­nyia sem­pre ha estat a prop dels pobles, i per això també s’orga­nit­zen auto­cars i grups per venir a veure l’espec­ta­cle a Bar­ce­lona. Pels grups també és una experiència més com­pleta que anar al tea­tre. Implica sor­tir amb un grup de gent a pas­sar el dia, visi­tar Bar­ce­lona i... anar al tea­tre. Es repe­teix any rere any, ja que ho tenim comp­ta­bi­lit­zat i ens fun­ci­ona molt bé.
Tenir la marca Dagoll Dagom és una garan­tia de qua­li­tat i de saber què es tro­ba­ran.
Sí, la veri­tat. Amb una tra­jectòria de qua­ranta-cinc anys com la que té Dagoll Dagom, és fàcil que la gent ens cone­gui o ja sàpiga una mica què es pot tro­bar o l’estil dels espec­ta­cles. Són mol­tes les per­so­nes que ens recor­den per espec­ta­cles com Flor de nit, Glups! o Mar i cel. Molts ens diuen que recor­den que havien vin­gut amb l’escola a veure els nos­tres espec­ta­cles. És molt emo­ci­o­nant.
‘Mare­mar’, en canvi, va fer un salt gene­ra­ci­o­nal. Com es va tre­ba­llar això pel que fa al públic?
Mare­mar segueix sent un espec­ta­cle per a tots els públics. No va enca­rat només als joves, perquè els ingre­di­ents essen­ci­als de Mare­mar són: Dagoll Dagom, Shakes­pe­are i Lluís Llach. Molts joves pot­ser no conei­xen alguns d’aquests ingre­di­ents o fins i tot els repel·lia una mica a l’hora de venir. Pot­ser sí que el llen­guatge que s’uti­litza en l’espec­ta­cle és més pro­per al jovent, però tam­poc es dis­tan­cia de la resta de públic. Crec que, com en tots els espec­ta­cles de Dagoll Dagom, hi ha coses que con­nec­ten amb per­so­nes de cada edat, i així és el millor.
Dagoll Dagom té molt tre­ba­llat el tema de les ses­si­ons esco­lars.
Des de fa molts anys, Dagoll Dagom fa ses­si­ons espe­ci­als per a estu­di­ants en horari esco­lar perquè puguin venir les esco­les. Per tant, l’espec­ta­dor no s’acos­tuma a tro­bar envol­tat de joves. Tot i així, tam­poc pas­sa­ria res perquè en les fun­ci­ons esco­lars, els joves es com­por­ten molt bé. Les fun­ci­ons esco­lars a nosal­tres ens fun­ci­o­nen moltíssim. Les de Mare­mar es van omplir amb molta ante­lació. De fet, nosal­tres fem una guia didàctica que pas­sem a totes les esco­les que venen perquè puguin tre­ba­llar l’obra abans i després de venir a veure l’espec­ta­cle. Quan venen, ja saben el que ani­ran a veure i ja han tre­ba­llat alguns fac­tors de què par­lem a l’espec­ta­cle o del tea­tre en gene­ral. Això els crea un interès i, tot i que amb Mare­mar vam patir una mica al prin­cipi perquè no sabíem com res­pon­drien, ha estat una bona experiència, com sem­pre. Les fun­ci­ons esco­lars són molt espe­ci­als, inten­ses i agraïdes.
Amb ‘Sca­ra­mouche’ vau fer acci­ons espec­ta­cu­lars per seduir el públic, com ara apren­dre a fer ser­vir el flo­ret. Amb ‘Mar i Cel’ es pujava el públic al barco perquè s’hi fes­sin fotos. També els hi feieu un «Tibi­dabo», no? Quina acció atrac­tiva vau pen­sar per a ‘Mare­mar’?
Sí, la com­pa­nyia sem­pre intenta fer acci­ons que inter­pel·lin el públic i els segui­dors. En el cas de Mare­mar,vam fer uns assa­jos oberts en tres moments dife­rents. Un a l’inici de tot, quan encara no hi havia gai­res esce­nes mun­ta­des i tot era molt nou, a la sala d’assaig. Un altre quan vam entrar al Tea­tre La Sala de Rubí, on ja vam mun­tar tota l’esce­no­gra­fia i la part tècnica. I per aca­bar, en l’assaig gene­ral que vam fer al Tea­tre Poli­o­rama el dia abans de començar les fun­ci­ons prèvies. Abans de veure l’assaig els explicàvem en quin moment del procés estàvem, què es tro­ba­rien... i en aca­bar cada assaig parlàvem amb ells i ens deien com ho havien vist. Això també ens va ser­vir per veure com es podia rebre l’espec­ta­cle. Una altra acció que vam fer, en aquest cas, amb escena 25, va ser una tro­bada amb el Jofre Borràs (aju­dant de direcció) amb un grup d’uns 60(crec) joves. El Jofre va poder expli­car, a peu d’esce­nari, com havia estat tot el procés del mun­tatge i els joves van poder pre­gun­tar tot allò que volien. La més atrac­tiva va ser un con­curs que vam fer per gua­nyar una mas­ter­class amb l’Andreu Gallén (direc­tor musi­cal) i l’Ari­adna Peya (direcció core­ogràfica). Vam pen­jar la par­ti­tura d’una cançó de l’espec­ta­cle, els con­cur­sants s’havien de gra­var can­tant (indi­vi­du­al­ment o en grup) i els vídeos més votats van ser els gua­nya­dors de la mas­ter­class. Durant un matí, a la sala d’assaig del Poli­o­rama, unes trenta per­so­nes, crec recor­dar, van poder venir i mun­tar el número Cor­ran­des d’exili, can­tant i ballant, igual que la com­pa­nyia.
‘Mare­mar’ tor­narà d’aquí a un any. Pro­gra­mar amb tant de temps treu fres­cor a la pro­posta. Sent molt opti­mis­tes, hi hau­ria el perill que l’ítem prin­ci­pal de l’obra (els exi­li­ats) des­a­pa­regués, es resolgués...
El tema dels exi­li­ats, malau­ra­da­ment, tam­poc era una nove­tat la tem­po­rada pas­sada, és una pro­blemàtica que fa anys que dura. Tant de bo, la tem­po­rada que ve ja no exis­teixi aquest pro­blema! Nosal­tres ja ho fir­mem! Però cre­iem que no s’haurà solu­ci­o­nat, encara. I si fos així, cre­iem que no seria gens dolent recor­dar el que ha pas­sat i seguir fent aquesta feina de cons­ci­en­ci­ació que tanta falta fa.
Tro­bar públic nou és molt com­pli­cat, però també ho és fide­lit­zar-lo.
Fide­lit­zar el públic és impor­tantíssim. Són les per­so­nes que ja han apos­tat una vegada o més per tu, que ja et conei­xen. És impor­tant tenir les seves dades, ana­lit­zar els seus gus­tos, saber el que els pot agra­dar o no i infor­mar-los depe­nent de tot això. Una manera de fide­lit­zar els espec­ta­dors i segui­dors de Dagoll Dagom també és comu­ni­car-los les nove­tats, fer sor­te­jos, des­comp­tes... una mica com a tot arreu. Però una part molt bonica de Dagoll és recor­dar tots els espec­ta­cles o actors i actrius amb molta tra­jectòria de la com­pa­nyia. A la gent li agrada recor­dar els nos­tres espec­ta­cles perquè els lli­guen a un moment, una època... Pos­si­ble­ment, algun dels dis­cos dels nos­tres espec­ta­cles els ha acom­pa­nyat durant una tem­po­rada de la seva vida, i això no té preu.
L’oferta de les entra­des és un ele­ment que sem­pre juga a favor de fer més acces­si­ble l’entrada de públic. A Bar­ce­lona, els preus dels musi­cals són molt més barats de mit­jana que a Madrid. Això com­pro­met la pro­ducció, no?
Sí, a Bar­ce­lona els preus són més barats. Aquí diem que fem tea­tre comer­cial, però per con­tri­buir a la cul­tura. Més que preus “barats”, nosal­tres diem que tenim preus “soci­als”. A tots els espec­ta­cles plan­te­gem una sèrie de tari­fes per a dife­rents grups. Per exem­ple, les fun­ci­ons esco­lars que fem per als joves tenen un preu quasi simbòlic, perquè el que ens importa és que els joves puguin anar a veure tea­tre, que els cen­tres edu­ca­tius apos­tin per fer sor­ti­des cul­tu­rals i que tin­guin l’opor­tu­ni­tat d’assis­tir a un musi­cal com els que ofe­reix Dagoll Dagom, que pot­ser no es podrien per­me­tre sense aquesta opor­tu­ni­tat. També tenim des­comp­tes per a joves en la resta de fun­ci­ons, per a la ter­cera edat, per a grups, per a dife­rents col·lec­tius...Inten­tem que el màxim nom­bre de per­so­nes ens puguin venir a veure, que el preu no sigui un obs­ta­cle. A Lon­dres i Nova York això no exis­teix, perquè allà el tea­tre forma part d’una indústria clara, forta. Aquí aquesta indústria no té força, és més la volun­tat de voler con­tri­buir a la cul­tura del país.

JORDI BOR­DES

jbor­des@​elpuntavui.​cat

de perfil

Li agrada passar desapercebuda entre els mitjans de comunicació. Alhora, és molt empàtica amb el públic per a qui munta activitats originals. S’interessa perquè no es desaprofitin aquests privilegis. Exemples? Amb Scaramouche van muntar una classe d’esgrima entre alguns espectadors. Amb Maremar van muntar una masterclass amb els directors per convertir els espectadors en intèrprets de la troupe en el tema Corrandes d’exili. Reconeix la dificultat de fidelitzar el públic, tot i que alhora admet que la trajectòria de Dagoll Dagom és una variable ben valorada.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.