HORROR NUCLEAR

L’abril del 1986 es va produir la pitjor catàstrofe nuclear de la història de la humanitat a la central nuclear de Txernòbil, a Ucraïna, que llavors formava part de la Unió Soviètica. Un error en unes proves de seguretat va fer que explotés el nucli d’un reactor, amb unes conseqüències terribles. La catàstrofe, però, encara hauria pogut ser molt pitjor, ja que hauria pogut posar fi a la vida a tot el continent europeu. Els esforços que es van fer per evitar-ho centren la trama de la nova minisèrie d’HBO Chernobyl. Es tracta d’una recreació que ha volgut ser molt fidel als fets que es coneixen i que defuig la sensibleria i els cops d’efecte. Potser per això resulta tan terrorífica. El nombre oficial de víctimes d’aquell accident nuclear és de 31, però en realitat no se saben quines han estat, i encara són, les conseqüències reals de la fuita radioactiva. “Cada àtom d’urani és com una bala. Ho penetra tot al seu pas. Metall, ciment, carn... I Txernòbil conté més de 3.000 milions d’aquestes bales. Moltes seguiran actives d’aquí a 50.000 anys.” Ho diu en una escena memorable el científic nuclear Valeri Legasov, el primer alt càrrec de l’administració soviètica que es va adonar de la gravetat d’allò que estava passant.

Legasov, un personatge real interpretat pel britànic Jared Harris (que ja va destacar en una altra minisèrie basada en fets reals, The Terror) s’acaba convertint en el protagonista d’una trama que va més enllà de la típica història de catàstrofes i que transporta l’espectador directament a l’inici de la fi de la Unió Soviètica.

Pot semblar complicat crear una atmosfera d’horror quan el monstre és un element tan intangible com la radiació, i més tenint en compte que tothom coneix la història, però aquesta coproducció d’HBO i la britànica Sky sap generar un clima tan angoixant a través de les mirades dels diferents personatges que hi apareixen que alguns crítics ja la posen a la llista de les millors propostes televisives de l’any. Menció a part mereix el seu realisme, que li ha valgut una allau de lloances d’espectadors que van viure aquella època –els anys vuitanta a Ucraïna– i que hi veuen reflectits els seus records, des dels telèfons fins al vestuari, passant pels pentinats, els cotxes, les ambulàncies i fins i tot el tipus de paper pintat que solia cobrir les parets dels apartaments soviètics.

Tot i això, Chernobyl també ha rebut crítiques que li retreuen una certa confusió si no coneixes prou bé el tema que es tracta. Precisament, però, el fet que l’espectador conegui la gravetat de tot allò que va succeint, mentre que els personatges no tenen ni idea del terrible futur que els espera, afegeix tensió a la trama.

La sèrie encerta quan mostra el cost humà que va tenir l’accident, agreujat per la incompetència de les autoritats i la passivitat del Kremlin, més preocupat per mantenir el prestigi de la URSS com a superpotència que no pas per la seguretat dels seus ciutadans. De fet, van passar tres dies fins que les autoritats, a insistència de científics com el mateix Legasov, van decidir evacuar els 47.000 habitants de Prípiat, la ciutat més propera a la planta nuclear. Als evacuats simplement se’ls va explicar que es tractava d’una mesura de precaució per una fuita química. Ningú gosava parlar de radiació fins que no es van detectar els núvols radioactius a l’Europa occidental i ja no es va poder amagar la gravetat dels fets. La confusió i la manipulació de les dades relacionades amb l’accident –que va ser un factor determinant en la caiguda de la URSS– ha continuat a l’hora de quantificar-ne els danys. El nombre estimat de persones que han mort durant aquests anys pels efectes de la radiació fluctua, segons les fonts, entre les 4.000 i les 500.000. Veure Chernobyl hauria de ser obligatori, tenint en compte que a Europa continuen funcionant 128 reactors nuclears.