Escac i mat a l’altre

El musical, de petit format però de contingut ambiciós, és una demostració més de l’heroïcitat dels creadors de musicals, que s’atreveixen a rimar, a crear i a cantar des de la major simplicitat. En tot cas, pel plaer de provar-se i la necessitat de créixer i conèixer-se en altres registres. Un exercici molt saludable i vigoritzador que caldria que tingués la millor de les respostes del públic. Aquesta és una història petita, tot i que un pèl més forçada del necessari, i que commou. La responsabilitat dels vius i dels que fixen la història és molt gran: “Som tal com ens recorden.” Gotes de tendresa molt ben encapsulades.

Alícia Serrat completa la seva trilogia sobre l’amor. Ho fa, en realitat, amb l’embrió de tots els amors: el de la mare i el fill, el que neix des del cordó umbilical, el més primitiu de tots. Si a Per si no ens tornem a veure feia un cant a l’amor romàntic que contrastava a Tot el que no ens vam dir amb l’amor destructiu, ara dona un to que permet tancar el cercle (o obrir-lo) depenent de si el punt de vista és el del fill o el de la mare. Respecte als altres dos títols, manté el to d’una història anònima que atrapa, amb girs que emocionen el públic. Té el suport de les cançons (Amb una mil·lèsima de segon…), però, per l’ànsia de voler donar més contingut del necessari, incorpora subtemes com l’amor adolescent, la malaltia, la mort, la literatura… Això fa que l’amor maternal aparegui més desenfocat i que no rebli el clau com ho feia aquell Mares i filles que també es va estrenar al Maldà.

Mariona Castillo passa a fer el paper de filla i a aventurar-se en el de mare (que es mou per diverses dècades), tot i que aquest encara li queda forçat. Malgrat tot, el treball dels dos actors (Joan Mas farà parlar la temporada vinent a la Gran Via de Madrid), aquella valentia de desdoblar-se en personatges a tocar del públic i trobant-hi complicitats, com en els dos títols anteriors, és un dels grans valors del muntatge.

La Solitària coincideix amb La Calòrica presentant un quadre desolador. Si La Calòrica es queda en la part del riure més primari (Els ocells), a Orsini s’intenta fer el salt de la comèdia de situació al drama. Se’n surt només a mitges, però demostra una intenció molt més punyent. I es mereix un fort copet a l’esquena. Aquella Quietud salvatge (Maldà, 2104) es rebel·la amb molts més decibels: s’ha de donar veu als que pateixen per evitar que el dolor creixi i s’escampi en forma de violència. La companyia La Solitària ha aconseguit accedir a la Sala Tallers del TNC, tot un èxit per a una companyia que presenta treballs de molt diversa dimensió i que compta amb tres actors com a caps de cartell inqüestionables: Júlia Barceló (Aüc), Pol López (El curiós incident del gos a mitjanit) i Pau Vinyals (Suite. TOC Núm 6). El text d’Aleix Aguilà (dramaturg de referència del grup) té la mirada escènica de Xicu Masó (L’encarregat). Segurament el millor personatge que guanya aquest embat és el de la misteriosa cambrera (Míriam Alamany, el personatge més solvent, repetint una interpretació que domina, com a Vells temps).

En aquest Orsini, hi ha un salt mortal de compromís. Amb una posada en escena aparentment intranscendent (uns adinerats hipsters que volen passar-se de healthy i celebrar el seu casament en una masia al Cadí), la història es va trencant per revelar el veritable cor de la trama: la necessitat d’una revolució que trenqui amb els rols apresos, amb les convencions socials, amb la hipocresia política. A l’escenari, hi ha un contrast entre l’escena pastoral, despreocupada, i la tragèdia. El públic queda desconnectat entre aquests dos pols.

Jordi Bosch en tota la seva extensió. La peça busca els trumfos i els juga a l’extrem. L’actor gasta una energia notable amb un treball que el trasllada d’una banda a l’altra de l’espectre dramàtic: des de la fatxenderia del ric empresari irlandès i petrolier fins a l’entusiasta narrador o al cambrer que ho sap tot i ho diu a tothom, sota el pretext de secret. Del hieràtic millor jugador d’escacs del món a l’obsessionat senyor B. Els escacs donen i treuen la vida.

Iván Morales ha construït un equip a mida, amb l’assessor de moviment David Climent (Wasted), l’escenografia de Marc Salicrú (La calavera de Connemara), l’espai sonor de Clara Aguilar –del col·lectiu VVAA de la Sala Beckett (This is real love)– i l’ajudantia de Marc Cartanyà, dels Íntims (Pool, no water). Són artistes que, des del teatre més contemporani, fan un pas a l’escena més convencional. La voluntat, gens amagada, és la de servir un treball per a un públic molt divers. No hi ha, però, cap proposta trencadora. Tot remet al saló del creuer que trasllada els personatges de Nova York a Buenos Aires. A la simplicitat de l’escena (tres làmpades que es mouen, un quadre blanc que serveix per projectar unes il·lustracions a mode de flashback) hi ha alguns jocs de so que disparen les veus per tota la platea, en un so envoltant o d’il·luminació (amb una enigmàtica llum disparada del terra al cel, simulant les quadrícules del taulell d’escacs). Bosch s’estrena com a monologuista, tot i que de tots és recordat aquell exercici provocador de La bête, al TNC, el 2012, substituint a darrera hora Anna Lizaran. L’actor se sap segur dels seus trumfos, ataca sense dubtar cada escena, de peó a peó, fins a vèncer el públic, que ho celebra. Escac i mat.