Escac i mat a l’altre

El musi­cal, de petit for­mat però de con­tin­gut ambiciós, és una demos­tració més de l’heroïcitat dels cre­a­dors de musi­cals, que s’atre­vei­xen a rimar, a crear i a can­tar des de la major sim­pli­ci­tat. En tot cas, pel plaer de pro­var-se i la neces­si­tat de créixer i conèixer-se en altres regis­tres. Un exer­cici molt salu­da­ble i vigo­rit­za­dor que cal­dria que tingués la millor de les res­pos­tes del públic. Aquesta és una història petita, tot i que un pèl més forçada del neces­sari, i que com­mou. La res­pon­sa­bi­li­tat dels vius i dels que fixen la història és molt gran: “Som tal com ens recor­den.” Gotes de ten­dresa molt ben encap­su­la­des.

Alícia Ser­rat com­pleta la seva tri­lo­gia sobre l’amor. Ho fa, en rea­li­tat, amb l’embrió de tots els amors: el de la mare i el fill, el que neix des del cordó umbi­li­cal, el més pri­mi­tiu de tots. Si a Per si no ens tor­nem a veure feia un cant a l’amor romàntic que con­tras­tava a Tot el que no ens vam dir amb l’amor des­truc­tiu, ara dona un to que per­met tan­car el cer­cle (o obrir-lo) depe­nent de si el punt de vista és el del fill o el de la mare. Res­pecte als altres dos títols, manté el to d’una història anònima que atrapa, amb girs que emo­ci­o­nen el públic. Té el suport de les cançons (Amb una mil·lèsima de segon…), però, per l’ànsia de voler donar més con­tin­gut del neces­sari, incor­pora sub­te­mes com l’amor ado­les­cent, la malal­tia, la mort, la lite­ra­tura… Això fa que l’amor mater­nal apa­re­gui més desen­fo­cat i que no rebli el clau com ho feia aquell Mares i filles que també es va estre­nar al Maldà.

Mari­ona Cas­ti­llo passa a fer el paper de filla i a aven­tu­rar-se en el de mare (que es mou per diver­ses dècades), tot i que aquest encara li queda forçat. Mal­grat tot, el tre­ball dels dos actors (Joan Mas farà par­lar la tem­po­rada vinent a la Gran Via de Madrid), aque­lla valen­tia de des­do­blar-se en per­so­nat­ges a tocar del públic i tro­bant-hi com­pli­ci­tats, com en els dos títols ante­ri­ors, és un dels grans valors del mun­tatge.

La Solitària coin­ci­deix amb La Calòrica pre­sen­tant un qua­dre deso­la­dor. Si La Calòrica es queda en la part del riure més pri­mari (Els ocells), a Orsini s’intenta fer el salt de la comèdia de situ­ació al drama. Se’n surt només a mit­ges, però demos­tra una intenció molt més punyent. I es mereix un fort copet a l’esquena. Aque­lla Qui­e­tud sal­vatge (Maldà, 2104) es rebel·la amb molts més deci­bels: s’ha de donar veu als que patei­xen per evi­tar que el dolor creixi i s’escampi en forma de violència. La com­pa­nyia La Solitària ha acon­se­guit acce­dir a la Sala Tallers del TNC, tot un èxit per a una com­pa­nyia que pre­senta tre­balls de molt diversa dimensió i que compta amb tres actors com a caps de car­tell inqüesti­o­na­bles: Júlia Bar­celó (Aüc), Pol López (El curiós inci­dent del gos a mit­ja­nit) i Pau Vinyals (Suite. TOC Núm 6). El text d’Aleix Aguilà (dra­ma­turg de referència del grup) té la mirada escènica de Xicu Masó (L’encar­re­gat). Segu­ra­ment el millor per­so­natge que gua­nya aquest embat és el de la mis­te­ri­osa cam­brera (Míriam Ala­many, el per­so­natge més sol­vent, repe­tint una inter­pre­tació que domina, com a Vells temps).

En aquest Orsini, hi ha un salt mor­tal de com­promís. Amb una posada en escena apa­rent­ment intrans­cen­dent (uns adi­ne­rats hips­ters que volen pas­sar-se de healthy i cele­brar el seu casa­ment en una masia al Cadí), la història es va tren­cant per reve­lar el veri­ta­ble cor de la trama: la neces­si­tat d’una revo­lució que tren­qui amb els rols apre­sos, amb les con­ven­ci­ons soci­als, amb la hipo­cre­sia política. A l’esce­nari, hi ha un con­trast entre l’escena pas­to­ral, des­pre­o­cu­pada, i la tragèdia. El públic queda des­con­nec­tat entre aquests dos pols.

Jordi Bosch en tota la seva extensió. La peça busca els trum­fos i els juga a l’extrem. L’actor gasta una ener­gia nota­ble amb un tre­ball que el tras­llada d’una banda a l’altra de l’espec­tre dramàtic: des de la fat­xen­de­ria del ric empre­sari irlandès i petro­lier fins a l’entu­si­asta nar­ra­dor o al cam­brer que ho sap tot i ho diu a tot­hom, sota el pre­text de secret. Del hieràtic millor juga­dor d’escacs del món a l’obses­si­o­nat senyor B. Els escacs donen i tre­uen la vida.

Iván Mora­les ha cons­truït un equip a mida, amb l’asses­sor de movi­ment David Cli­ment (Was­ted), l’esce­no­gra­fia de Marc Salicrú (La cala­vera de Con­ne­mara), l’espai sonor de Clara Agui­lar –del col·lec­tiu VVAA de la Sala Beckett (This is real love)– i l’aju­dan­tia de Marc Car­tanyà, dels Íntims (Pool, no water). Són artis­tes que, des del tea­tre més con­tem­po­rani, fan un pas a l’escena més con­ven­ci­o­nal. La volun­tat, gens ama­gada, és la de ser­vir un tre­ball per a un públic molt divers. No hi ha, però, cap pro­posta tren­ca­dora. Tot remet al saló del cre­uer que tras­llada els per­so­nat­ges de Nova York a Bue­nos Aires. A la sim­pli­ci­tat de l’escena (tres làmpa­des que es mouen, un qua­dre blanc que ser­veix per pro­jec­tar unes il·lus­tra­ci­ons a mode de flash­back) hi ha alguns jocs de so que dis­pa­ren les veus per tota la pla­tea, en un so envol­tant o d’il·lumi­nació (amb una enigmàtica llum dis­pa­rada del terra al cel, simu­lant les quadrícules del tau­lell d’escacs). Bosch s’estrena com a mono­lo­guista, tot i que de tots és recor­dat aquell exer­cici pro­vo­ca­dor de La bête, al TNC, el 2012, subs­ti­tuint a dar­rera hora Anna Liza­ran. L’actor se sap segur dels seus trum­fos, ataca sense dub­tar cada escena, de peó a peó, fins a vèncer el públic, que ho cele­bra. Escac i mat.