Crítica
“Et perdràs pel camí que no té mai tornada”
La majoria dels llibres iniciàtics sobre experiències autobiogràfiques acaben pecant de narcisisme o de desinterès. No és el cas de les memòries de joventut d’Òscar Valls, que retrata un període ben suculent de la història recent, entre el 1969 i el 1973, des del punt de vista dels perduts en experiències diferents. Procedent d’una família d’artistes, Valls va formar part de l’avantguarda que es va iniciar en l’àcid lisèrgic al tombant de la dècada dels seixanta, paral·lelament a una de les etapes més funestes del franquisme, el seu final a sang i foc.
En català són escasses les reflexions sobre la revolució que va significar la ingesta d’LSD, sobretot d’una manera tan diàfana i sincera com la que descriu Valls. Pertanyent als grups de hippies que vagarejaven pel barri Gòtic, Valls va tenir el primer mal viatge durant el servei militar. La descripció que en fa és digna de William Burroughs i de la millor estètica beatnik. Després d’una sèrie de viatges familiars, va emprendre la travessa cap a l’Índia, en un relat semblant al que va narrar el poeta Joan Vinuesa. Cinc anys abans, però, a començaments dels setanta, Valls va fer un trajecte per Turquia, l’Iran i l’Afganistan fins a desembocar a les platges de Goa, una antiga colònia portuguesa a l’Índia. Després de moltes vicissituds, i de descartar l’heroïna i els opiacis, el van trobar inconscient i va ser ingressat en hospitals indis i en uns psiquiàtrics més durs que els que va mostrar Ken Kesey a Alguien voló sobre el nido del cuco. Només l’agilitat del seu germà Jordi Valls el va salvar de la destrucció del cervell pels electroxocs i el va tornar al món dels vius. Òscar Valls ja vivia, però, amb un peu a l’inframon i es va poder curar gràcies a la meditació i a les teràpies de ioga fins a esdevenir –actualment entre Moià i Solsona–, un especialista en aquestes disciplines. Amb documents i fotografies de l’època, capítols dedicats al retorn a Goa unes dècades després –a la foto–, un dels capítols de Tot és més senzill s’inicia amb versos d’Espriu: “Et perdràs pel camí que no té mai tornada.” Per sort, Valls va saber descartar l’infern, també per recrear aquesta epopeia.
sobre els dotze petits sortilegis d’Esperanza spalding
El setè disc de la baixista i cantant Esperanza Spalding (Portland, 1984), 12 little spells, és una aventura experimental fastuosa en què cadascuna de les dotze cançons és un viatge enquadrat en el seu propi cos, una acció de body art però mitjançant els diferents estils que la nord-americana ha recreat en la seva fructífera carrera. En alguns moments es viatja per les orquestracions que van imposar els Beatles o els Beach Boys per passar a la bogeria de les dreceres imposades en ple black power entre el funk, el soul i el jazz. Esperanza Spalding és una instrumentista de primer nivell i té la sort de tenir una veu que en aquest cas es transforma en un viatge sense límits. Els canvis d’estat anímics fluctuen per moltes de les cançons en un disc per trencar motlles, que ha tingut una gran acollida, fins i tot comercial, als Estats Units. Amb la col·laboració d’una petita orquestra de músics, amb el guitarrista Matt Stevens i el teclista Justin Tyson al capdavant, cada peça és un univers conceptual, on el cos és la geografia i els músics els narradors, o guies, d’un relat bellament foll.
