Un pròleg llegendari
El pròleg que el filòsof Francesc Pujols va escriure el 1948 per a l’historiador Alexandre Deulofeu era una de les meravelles perdudes, com el Colós de Rodes i els jardins penjats de Babilònia. Esmentat el 1967 en la introducció de La matemàtica de la història, la llegenda d’aquest pròleg es va prolongar fins al 2015, quan Alba Padrós i Max Pérez Muñoz van localitzar el manuscrit a l’antiga residència de Pujols a Martorell: dues-centes pàgines escrites en diferents tongades i, doncs, sense continuïtat. Els editors van haver de “restaurar” el text per a l’edició que va publicar fa uns mesos l’editorial figuerenca Cal·lígraf.
Així, més de quaranta anys després de la mort de l’autor, el pròleg va veure la llum. Durant les últimes dècades de vida, Pujols no va deixar de treballar en el seu sistema filosòfic, però sense publicar-ne cap pista. Aquest pròleg té, doncs, el valor afegit d’il·luminar aquesta etapa final, en la qual desenvolupa la pantologia (ciència del tot) després d’haver ultimat el seu sistema anterior, la hiparxiologia (ciència de l’existència). El que fa Pujols en el pròleg és conciliar la pantologia amb la concepció cíclica que Deulofeu tenia de la història.
En el pròleg ara editat, Pujols veu la matemàtica de la història de Deulofeu com la superació de les visions de Polibi, Maquiavel, Vico, Ferrari i Gobineau. Alexandre Deulofeu sostenia que els cicles històrics duren 1700 anys, de manera que es pot establir l’any en què cada imperi desapareixerà: està previst, per exemple, que l’imperi espanyol es col·lapsi al voltant de l’any 2029. La causa del desplaçament de la vitalitat de les nacions que constata Deulofeu, Pujols la troba en l’eix inclinat de la Terra, que forma part d’una nova ciència, la tartarologia, també descoberta i desenvolupada per ell mateix.
Seguidor de l’escala ontobiològica de Ramon Llull, creador d’una religió específicament catalana basada en l’empirisme, Francesc Pujols integra totes les ciències –inclosa la matemàtica de la història– en la pantologia. La dialèctica amb què es relacionen la visió de Deulofeu i la seva respon a la propietat que ell anomena “reversibilitat cervantina”, anomenada així arran de la conversa entre el Quixot i el Caballero del Verde Gabán. En la defensa de la pantologia, Pujols cita com a valedor el poeta Carles Riba, que, paradoxalment, va emetre un informe negatiu sobre la matemàtica de la història, informe que va contribuir a ajornar la publicació del llibre de Deulofeu i, de retruc, el pròleg de Pujols.
No és casual que davant la porta del Teatre Museu Dalí hi hagi un monument a Francesc Pujols, ja que el pintor figuerenc va ser una de les poques persones que van accedir als últims treballs inèdits a l’entorn de la pantologia. Com tantes afirmacions de Dalí, les de Pujols semblen bajanades, però només si les sotmetem a una lectura ràpida i superficial: “L’univers és la màquina divina amb la qual Déu separa l’esperit de la matèria.”