Quin horror!

Entre els variats gèneres que ha explorat el còmic, el terror és un dels que ha aportat moments de més virtuosisme, tan gràfic com a conceptual. La raó es troba en la dificultat de fer sentir i visualitzar un sentiment com la por. Com s’aconsegueix ficar en una vinyeta l’esgarrifosa presència de, per exemple, l’univers de Lovecraft? Difícil... Un dels moments brillants del terror en el còmic va ser amb les historietes de l’E.C., dels anys cinquanta, però la caça de bruixes també va arribar, amb un registre canviat, al còmic. Es tractava de descobrir qui corrompia el jovent americà, i amb la publicació del llibre La seducció dels innocents, del psiquiatre Fredric Wertham, es va saber que la causa de tots el mals eren els tebeos que mostraven cossos esquarterats, criatures salvatges impossibles, morts violentes i zombis. Per això es va crear el Comics Code, un organisme que beneïa el contingut i vetava als que no aconseguien superar-lo l’entrada a molts punts de venda i distribució. Wertham va fer mal al còmic i va provocar també l’autocensura dels creadors, però no el va sentenciar. En els anys setanta, l’editorial Warren va recuperar el gènere de terror. Per a aquesta casa van treballar autors catalans com Josep M. Beà, gràcies a l’editor Josep Toutain, que aquí va dedicar tota una revista als relats d’horror, Creepy, que seguint el model americà tenia un narrador que introduïa les historietes. A casa nostra aquesta publicació havia tingut uns referents també amb material de la Warren: les revistes Vampus, Dossier Negro i Rufus, que com que es van publicar en vida de Franco, van patir censura.