Deu places per al ‘Teatre arrossegat’

A la com­pa­nyia Tea­tre Nu li agrada posar-se rep­tes. Tot i que el seu tre­ball es rea­litzi, habi­tu­al­ment, dins de sales i inter­ca­lant la mani­pu­lació d’objec­tes amb la inter­pre­tació, han fet el salt al car­rer amb aquesta obra, que vol ser feta a mida per als pro­gra­ma­dors. Tea­tre arros­se­gat de Cata­lu­nya simula una com­pa­nyia de tea­tre iti­ne­rant (d’aque­lles que tan bé retra­ta­ven les pel·lícules en blanc i negre de Fellini) i que paro­di­ava, dalt de l’escena mateix, Piran­de­llo (L’art de la comèdia, per exem­ple). Ara aquesta troupe de cir­cumstància (la seva pre­ca­ri­e­tat arrela des de l’humor més blanc) fa gira a l’estiu. S’emplaçaran en deu esce­na­ris de Cata­lu­nya. Arros­se­guen el seu car­ru­atge i, sobre­tot, ros­se­guen la gana amb sim­pa­tia per superar el tràngol. En el fons, el que els agrada és actuar per a un públic que escolta i par­ti­cipa. Ja se sap, l’art ali­menta l’ànima d’aquests per­so­nat­ges d’una ima­gi­nació cal­der­si­ana.

Si a la Fira Medi­terrània pre­sen­ta­ven una par­ti­cu­lar versió d’El Patu­fet, ara també tenen La cérvola blanca i Els tres por­quets. Són con­tes clàssics que pas­sen pel micro­o­nes de la con­tem­po­raneïtat i que, tot i man­te­nir aquell to en vers rítmic i de movi­ments ama­bles, cobren una sig­ni­fi­cació reve­la­dora. Posem el cas d’El Patu­fet com a exem­ple: és màgic com trans­for­men la mena de tassa gegant sobre rodes en un esce­nari (amb trapa inclosa!). Només amb qua­tre movi­ments i dos car­gols. Ben sen­zill i net. Man­te­nen el joc del vers, amb iro­nia. I deci­dei­xen arren­car el conte des que la pare­lla queda emba­ras­sada d’un fill que té la mida d’un pinyol. Trans­for­men algun pas­satge del conte (és el pare qui fa el dinar i la mare qui va a l’hort) i també tro­ben la manera de fer inter­ve­nir el públic, que puja a l’esce­nari per fer de bou (s’evita ridi­cu­lit­zar-lo, tot i ser pro­ta­go­nista d’un gag esca­tològic). Fun­ci­ona rodó. Amb ritme, i amb to. En aquesta versió, n’hi ha prou que els pares es posin ulle­res lupa perquè el tite­lla de dit d’en Patu­fet passi a ser una actriu de mida natu­ral. Juguen amb la con­venció del tea­tre i ho fan amb encert.