L’orella escapçada
Qui ens havia de dir l’octubre del 1992 que el jove Quentin Tarantino es convertiria en un dels grans cineastes de la història del cinema. Aquells que el vam descobrir en una projecció matinal del Festival de Sitges encara recordem l’impacte que ens va provocar. Vint-i-set anys després, revisant-lo, t’adones que el film no ha perdut res d’aquella primera mossegada. I referma, com molts defensem, que el seu debut va ser un dels més fulgurants en la història del cinema.
Inspirat en els polars francesos i influenciat pels thrillers d’acció orientals que mirava i remirava mentre exercia d’empleat de videoclub, aquest cinèfil sense formació acadèmica va reconduir tot allò vist a la pantalla en el que ben bé podria ser una peça teatral: l’acció es concentra essencialment en un magatzem abandonat on entren i surten els personatges, una colla de pinxos als quals el cop que han fet no els ha sortit com ells voldrien i, a més, quan l’ombra del dubte apareix els porta a una espiral de violència irremeiable. Muntada a través de ràfegues de diàleg i pluja de trets, al film li supura cinema per tots els costats. L’ús de recursos cinematogràfics i la posada en escena resulten acollonants (perdó per l’expressió, però els personatges tarantinians encara ho són més, de malparlats). Em continua fascinant l’ús del fora de camp (tota l’acció que el focus de la càmera no capta i que es reforça amb el so), molt més –i encara més a mesura que el temps passa– que l’aclamada violència explícita que el director Tarantino sol desplegar en cada pel·lícula, ara ja marca de la casa. Tot plegat, amb una factura buscada, com deixa constància el seu director de fotografia, Andrzej Sekula, d’un look que emparenta la pel·lícula amb els comic book de l’època.
Parlant de violència, mai una orella escapçada havia donat per a tant. Bé, almenys des que Jeffrey Beaumont (Kyle MacLachlan) se’n troba una només arrencar Blue Velvet, un altre clàssic modern que, evidentment, algun dia haurem de tractar en aquesta secció que inaugurem. La seqüència en concret encara em resulta difícil de pair: Michael Madsen acaba tallant l’orella al pobre Kirk Baltz després de torturar-lo físicament i psicològicament al ritme de la mítica cançó Stuck in the middle with you (fins i tot Wes Craven, el director de grans pel·lícules de terror, va dir en una entrevista que mai l’ha pogut suportar). Un verdader cop a l’estómac a l’espectador i la demostració, ja des del primer instant, que Tarantino juga fort des de la primera partida. Com ha de ser: les cartes, sobre la taula.
A Sitges va guanyar el premi a millor director, si no m’equivoco, juntament amb altres guardons que va obtenir i que va continuar acaparant fins a la seva consagració amb Pulp fiction. La revelació que aquest era el camí i no pas el d’actor que ell es proposava fer (per sort nostra). Que aparegués en la pel·lícula com a Mr. Brown (el Senyor Marró) va servir, si més no, perquè al cap de tres anys l’aturéssim, un grup d’amics i un servidor, als voltants del pavelló central del festival de Canes, on aquells dies havia presentat la seva segona pel·lícula, l’esmentada Pulp fiction. Anava sol i ningú no el reconeixia. Ni tan sols en aquella època s’havia inventat això de la selfie, per això l’únic document que en tenim aquella colla de joves cinèfils és una foto (en format diapositiva) d’ell rient i amb el polze amunt. Un somriure que s’ampliaria amb proporcions descomunals al cap d’uns dies: aquell 1995, Tarantino es va emportar la Palma d’Or del festival i va entrar en l’Olimp dels directors de culte.
