(Re)llegir poesia

A poc a poc, segurament més del que no convindria, algunes editorials de poesia estan començant a prendre consciència d’oferir volums que recullin l’obra poètica de grans autors de les nostres lletres, ja siguin completes o en forma d’antologia. Dits tacats Antologia 1978-2018, d’Àlex Susanna, Pagès Editors (2019), n’és un exemple recent, però, per fortuna, no és l’únic.

Llibres del Segle, en la seva cada dia més prestigiosa col·lecció “Culip”, va fer arribar a les llibreries a finals de l’any passat La mort i la paraula obra poètica (1988-2018), de Carles Camps Mundó, un d’aquells autors que –per raons que, tal com assenyala Sam Abrams en el pròleg, tenen (molt) més a veure amb “el llegat enverinat de la postmodernitat” que no pas amb criteris literaris, que serien els que caldria tenir, exclusivament, en compte– no ha rebut, els darrers anys, l’atenció que es mereixeria.

Tenir la possibilitat de llegir (millor, encara, de rellegir, atès que la majoria dels seus llibres de poemes ja hauran passat per les nostres mans) la integritat dels seus poemaris, des de L’absent, publicat en un (no tan) llunyà any 1989, fins a Elegia de l’origen, del molt més proper 2017, ens permet gaudir no tan sols d’una obra d’una gran bellesa i solidesa, amb una veu pròpia, que ens parla des del més endins de l’endins –“Tinc un tros de mort viva a dintre meu,/ un tros de mort que, per fer-me morir,/ viu de la vida que li dono, com si l’estigués gestant”–, sinó adonar-nos que, com tots els artistes artistes, la seva escriptura evoluciona per mantenir-se fidel a si mateixa, i, sobretot, al seu autor.

Per la seva banda, El Gall Editor, en una altra col·lecció que també convindria seguir amb atenció, “Trucs i baldufes”, recollia, igualment a finals de l’any passat, en un volum editat per Cèlia Riba, la Poesia completa d’un altre autor que, sens dubte, va fer un camí llarg i profitós, Josep M. Llompart. Un poeta per a qui, segons assenyala molt escaientment Joan Mas Vives a les seves Notes, “la paraula poètica [...] va ser essencial, com ho és per a qualsevol escriptor autèntic”.

Recórrer, amb la calma i l’atenció que requereix una obra d’aquesta mena, la seva creació poètica des de l’any 1961 (Poemes de Mondragó) fins al 1993 (Joc de la mort i de les estacions) ens permet constatar que si el seu dir és molt més plural –fins i tot en podíem dir camaleònic: adaptat en cada cas al seu moment–, que si, almenys d’entrada, costa trobar-hi algun element identificatiu, el que hi és sempre, present, és la seva evident voluntat d’expressar, de comunicar-se, de necessitar dir: “Voldries explicar aquesta seda que se’t desfà en els dits, saber de cor l’arrel quadrada de tres amb catorze decimals.”