(Re)llegir poesia

A poc a poc, segu­ra­ment més del que no con­vin­dria, algu­nes edi­to­ri­als de poe­sia estan començant a pren­dre consciència d’ofe­rir volums que recu­llin l’obra poètica de grans autors de les nos­tres lle­tres, ja siguin com­ple­tes o en forma d’anto­lo­gia. Dits tacats Anto­lo­gia 1978-2018, d’Àlex Susanna, Pagès Edi­tors (2019), n’és un exem­ple recent, però, per for­tuna, no és l’únic.

Lli­bres del Segle, en la seva cada dia més pres­ti­gi­osa col·lecció “Culip”, va fer arri­bar a les lli­bre­ries a finals de l’any pas­sat La mort i la paraula obra poètica (1988-2018), de Car­les Camps Mundó, un d’aquells autors que –per raons que, tal com asse­nyala Sam Abrams en el pròleg, tenen (molt) més a veure amb “el lle­gat enve­ri­nat de la post­mo­der­ni­tat” que no pas amb cri­te­ris lite­ra­ris, que serien els que cal­dria tenir, exclu­si­va­ment, en compte– no ha rebut, els dar­rers anys, l’atenció que es merei­xe­ria.

Tenir la pos­si­bi­li­tat de lle­gir (millor, encara, de relle­gir, atès que la majo­ria dels seus lli­bres de poe­mes ja hau­ran pas­sat per les nos­tres mans) la inte­gri­tat dels seus poe­ma­ris, des de L’absent, publi­cat en un (no tan) llunyà any 1989, fins a Ele­gia de l’ori­gen, del molt més pro­per 2017, ens per­met gau­dir no tan sols d’una obra d’una gran bellesa i soli­desa, amb una veu pròpia, que ens parla des del més endins de l’endins –“Tinc un tros de mort viva a din­tre meu,/ un tros de mort que, per fer-me morir,/ viu de la vida que li dono, com si l’estigués ges­tant”–, sinó ado­nar-nos que, com tots els artis­tes artis­tes, la seva escrip­tura evo­lu­ci­ona per man­te­nir-se fidel a si mateixa, i, sobre­tot, al seu autor.

Per la seva banda, El Gall Edi­tor, en una altra col·lecció que també con­vin­dria seguir amb atenció, “Trucs i bal­du­fes”, reco­llia, igual­ment a finals de l’any pas­sat, en un volum edi­tat per Cèlia Riba, la Poe­sia com­pleta d’un altre autor que, sens dubte, va fer un camí llarg i pro­fitós, Josep M. Llom­part. Un poeta per a qui, segons asse­nyala molt esca­ient­ment Joan Mas Vives a les seves Notes, “la paraula poètica [...] va ser essen­cial, com ho és per a qual­se­vol escrip­tor autèntic”.

Recórrer, amb la calma i l’atenció que reque­reix una obra d’aquesta mena, la seva cre­ació poètica des de l’any 1961 (Poe­mes de Mon­dragó) fins al 1993 (Joc de la mort i de les esta­ci­ons) ens per­met cons­ta­tar que si el seu dir és molt més plu­ral –fins i tot en podíem dir camaleònic: adap­tat en cada cas al seu moment–, que si, almenys d’entrada, costa tro­bar-hi algun ele­ment iden­ti­fi­ca­tiu, el que hi és sem­pre, pre­sent, és la seva evi­dent volun­tat d’expres­sar, de comu­ni­car-se, de neces­si­tar dir: “Vol­dries expli­car aquesta seda que se’t desfà en els dits, saber de cor l’arrel qua­drada de tres amb catorze deci­mals.”