Capella Sant Roc

Avança el curs d’exposicions a la capella Sant Roc, un mite viu per a l’art contemporani a Valls des de fa més de trenta anys, amb una ampla projecció a les terres del sud de Catalunya. L’espai i el seu responsable, Jordi París, van rebre el Premi de l’Associació de Crítics d’Art 2018. Aquesta temporada, Juan Canela és el comissari del cicle Una força vulnerable. Els projectes fan èmfasi en la pròpia arquitectura de la sala, en la història i els significats de la capella i en la idea de ritual, celebració o comunitat que li són inherents. A través de les propostes, en paraules del comissari, “el projecte vol obrir un espai d’imaginació en què les forces vulnerables del nostre temps ens permetin explorar maneres de pensar i de viatjar cap al poder afectiu del desconegut.” Quatre exposicions ja han complert les expectatives: Sacchi de Santo, Claudia Pagès, Eulàlia Rovira i Laia Estruch. El 28 de setembre es presentarà el treball d’Alejandra Avilés, que tancarà el programa.

Comentem les dues darreres exposicions:

Eulàlia Rovira, amb The eye’s speech, intervenia a la capella, entenent-la com un lloc que va ser creat per mirar: per fixar-se en l’altar, en l’absis, en les pintures d’àngels del sostre i per visionar els rituals religiosos. Amb la seva instal·lació, l’artista volia unir les mirades dels antics fidels i la dels espectadors actuals, en la nova funció laica d’espai d’art. En la penombra de la sala, petits estris òptics i lluminosos com focus, miralls, boles i prismes de vidre creaven reflexos i jocs visuals. En una pantalla brillant, de colors intensos, es projectaven textos escrits i simultàniament llegits en un àudio. Un deia: “Nada podrà esconderse.” L’experiència era, si fa o no fa, com aturar-se al camí de les imatges/llum entre la parpella, el nervi òptic, la percepció i el pensament conscient.

Sibina, de Laia Estruch, és una instal·lació sonora que ha revelat les excel·lents qualitats de ressonància de la capella. L’autora va fer una performance inaugural amb cants de treball o de l’experiència i va actuar amb uns recipients d’aigua, a manera de riu, com a interlocutors. “L’aigua es para!” és un crit d’alerta que entenem tots, també tenim interioritzats el joc de xipoll, el mirall d’aigua, l’instint de beure, la por de l’aigua negra... Ens fa pensar en figures imaginàries com les “dones d’aigua” o en fets físics com els “ulls d’aigua”, aparicions esporàdiques de tolls d’aigua de forma rodona, com ulls de l’interior líquid de la terra. A la capella queden, per als que hi vulgueu passar, els canals d’aigua aturada i la gravació sonora de la performance: us semblarà que el cant ve de molt lluny.

Laia Estruch, Sibina. Cicle: Una força vulnerable. Capella Sant Roc, Valls. Fins al 28 de juliol https://www.facebook.com/capelladesantroc/