Capella Sant Roc

Avança el curs d’expo­si­ci­ons a la cape­lla Sant Roc, un mite viu per a l’art con­tem­po­rani a Valls des de fa més de trenta anys, amb una ampla pro­jecció a les ter­res del sud de Cata­lu­nya. L’espai i el seu res­pon­sa­ble, Jordi París, van rebre el Premi de l’Asso­ci­ació de Crítics d’Art 2018. Aquesta tem­po­rada, Juan Canela és el comis­sari del cicle Una força vul­ne­ra­ble. Els pro­jec­tes fan èmfasi en la pròpia arqui­tec­tura de la sala, en la història i els sig­ni­fi­cats de la cape­lla i en la idea de ritual, cele­bració o comu­ni­tat que li són inhe­rents. A través de les pro­pos­tes, en parau­les del comis­sari, “el pro­jecte vol obrir un espai d’ima­gi­nació en què les for­ces vul­ne­ra­bles del nos­tre temps ens per­me­tin explo­rar mane­res de pen­sar i de viat­jar cap al poder afec­tiu del des­co­ne­gut.” Qua­tre expo­si­ci­ons ja han com­plert les expec­ta­ti­ves: Sacchi de Santo, Clau­dia Pagès, Eulàlia Rovira i Laia Estruch. El 28 de setem­bre es pre­sen­tarà el tre­ball d’Ale­jan­dra Avilés, que tan­carà el pro­grama.

Comen­tem les dues dar­re­res expo­si­ci­ons:

Eulàlia Rovira, amb The eye’s spe­ech, inter­ve­nia a la cape­lla, ente­nent-la com un lloc que va ser creat per mirar: per fixar-se en l’altar, en l’absis, en les pin­tu­res d’àngels del sos­tre i per visi­o­nar els ritu­als reli­gi­o­sos. Amb la seva ins­tal·lació, l’artista volia unir les mira­des dels antics fidels i la dels espec­ta­dors actu­als, en la nova funció laica d’espai d’art. En la penom­bra de la sala, petits estris òptics i llu­mi­no­sos com focus, miralls, boles i pris­mes de vidre cre­a­ven refle­xos i jocs visu­als. En una pan­ta­lla bri­llant, de colors inten­sos, es pro­jec­ta­ven tex­tos escrits i simultània­ment lle­gits en un àudio. Un deia: “Nada podrà escon­derse.” L’experiència era, si fa o no fa, com atu­rar-se al camí de les imat­ges/llum entre la par­pe­lla, el nervi òptic, la per­cepció i el pen­sa­ment cons­ci­ent.

Sibina, de Laia Estruch, és una ins­tal·lació sonora que ha reve­lat les excel·lents qua­li­tats de res­sonància de la cape­lla. L’autora va fer una per­for­mance inau­gu­ral amb cants de tre­ball o de l’experiència i va actuar amb uns reci­pi­ents d’aigua, a manera de riu, com a inter­lo­cu­tors. “L’aigua es para!” és un crit d’alerta que ente­nem tots, també tenim inte­ri­o­rit­zats el joc de xipoll, el mirall d’aigua, l’ins­tint de beure, la por de l’aigua negra... Ens fa pen­sar en figu­res ima­ginàries com les “dones d’aigua” o en fets físics com els “ulls d’aigua”, apa­ri­ci­ons esporàdiques de tolls d’aigua de forma rodona, com ulls de l’inte­rior líquid de la terra. A la cape­lla que­den, per als que hi vul­gueu pas­sar, els canals d’aigua atu­rada i la gra­vació sonora de la per­for­mance: us sem­blarà que el cant ve de molt lluny.

Laia Estruch, Sibina. Cicle: Una força vul­ne­ra­ble. Cape­lla Sant Roc, Valls. Fins al 28 de juliol https://​www.​facebook.​com/​cap​ella​desa​ntro​c/