Crítica
Una revolució al carrer i la mirada
Un dels al·licient de la temporada literària ha estat la publicació d’El meu cor despullat. Escrits íntims i correspondència, en una edició de Pere Rovira. Ara l’he volgut recuperar gràcies a l’assaig La revolución de las flâneuses, una aguda interpretació en clau feminista d’Anna Maria Iglesia. De la mateixa manera que Baudelaire glosava la “passante”, Iglesia ha buscat en la figura de les flâneuses l’oportunitat de reivindicar la llibertat del passeig, de perdre-s’hi, de ser protagonista de la llibertat de circular. El flâneur va néixer al París del segle XIX i va ser Baudelaire qui el va considerar i descriure: “La multitud és el seu domini, com l’aire és el de l’ocell, com l’aigua és del peix.” La possibilitat que la dona fos la contemplativa no era possible, perquè formava part del paisatge, com passa en gran part de la literatura, en què la dona és un objecte decoratiu, un entreteniment més de l’heroi. Agafant algunes d’aquestes coordenades, Iglesia traça un exercici de literatura comparada en què recupera alguns d’aquests personatges i en descarta d’altres, com els d’Alberto Moravia, o reivindica veus tan brillants com la d’Emilia Pardo Bazán, que el 1890 ja observava la problemàtica de la dona, tant de l’escassa classe mitjana espanyola com de l’obrera, en totes dues amb un paper testimonial en els rols socials i gairebé exclusivament abocades a l’àmbit domèstic. El món de la moda a través de Zola, però també Barthes, les viatgeres i la figura de l’observadora activa són recreades per Iglesia, que s’allunya dels dandis recreats per Baudelaire i dels seus passejants atònits per exigir una igualtat mai tinguda en compte.
En l’edició de Rovira d’El meu cor despullat trobem els dibuixos del poeta, especialment de la Fanfarlo, protagonista d’un dels seus relats, o la correspondència amb Madame Aupick (la seva mare, a qui reclama contínuament diners), en què el retret i l’egotisme del poeta són ben presents. Diríem que dibuixen la personalitat del gran poeta. En la línia de l’assaig de Lauren Elkin, Iglesia avança pels camins de la veu pròpia, de la personalitat, superant l’estereotip de l’objecte. La veritat és que la lectura complementària dels dos llibres obre perspectives singulars de maneres de mirar, de punts de vista i equívocs que no són gens anacrònics.
al voltant de la nit blanca de stephan micus i els seus sons
Stephan Micus és a ECM des del 1977, quan Manfred Eicher va gravar el seu disc Implosions. Des d’aleshores, s’ha convertit en un fix, en un dels que han definit el catàleg del prestigiós segell alemany. Autèntic explorador dels sons i dels instruments, el nou disc, White night, és un repertori en què les sanses, el címbal tibetà, el duduk i les guitarres s’alternen amb la seva veu en un disc impactant i únic, una nova recreació de com el músic alemany ha transformat la seva obra. Fa anys, explicava que enamorat dels instruments no europeus havia viatjat fins als països d’origen per cercar-los. El resultat és una fusió entre la música asiàtica i africana en un desenvolupament pròxim al jazz, que no deixa de ser un estil vinculat a l’Àfrica americana. Així, un instrument tradicional queda fixat a la base d’investigació d’un experimentador de sons, sempre amb la melodia ben present. Tots els sentiments passen per una orquestrina provinent del Japó, l’Índia, Indonèsia i l’Afganistan. Micus ens omple dels sons de la bellesa serena d’un home de pau, la solidesa d’un pont inextingible.
