Dos homes amb barret

No sé si encara passa, però fa vint-i-pocs anys els aprenents de periodista sortíem de la facultat amb dues idees al cap. La primera, que la prosa periodística moderna havia de ser asèptica, maquinal, desproveïda de colors i sabors, tan perfectament avorrida i antinatural com la clenxa tintada d’un circumspecte notari de províncies. Així s’havia d’escriure als diaris seriosos. Així es feia el periodisme objectiu, rigorós, professional. L’altra idea era que l’any zero de la nostra professió va ser quan uns senyors nord-americans es van autoanomenar “nou periodisme” i poc després es van carregar Richard Nixon. Si els llegíem, aquells senyors, descobríem amb sorpresa que alguna cosa no quadrava perquè Tom Wolfe, Truman Capote i la resta de la colla escrivien com els venia de gust i tenien una prosa colossal que t’esclatava als llavis com el xampany, vibrava dins teu com una festa esbojarrada a Broadway i et colpejava l’estómac com un glop de whisky en soledat. Eren els nostres clàssics i abans d’allò no hi havia hagut res: diaris que anunciaven les arribades de vaixells al port de Barcelona, i poca cosa més.

Vaig complementar la meva formació anant a fer de becari a la redacció del diari El Punt a Mataró. El director era Manuel Cuyàs. El primer dia em va tancar en una saleta de reunions i en vint minuts em va fer la lliçó de periodisme que no havia rebut en quatre anys de facultat: “Noi, aquí les notícies les sortim a buscar al carrer, i s’han de redactar com si les expliquessis a la teva àvia.” La meva àvia vivia a Múrcia, i si mai li hagués portat una notícia, li hauria hagut de traduir, però vaig entendre el missatge: el periodisme com l’acte natural, fresc, viu, d’explicar històries; la prosa franca, desimbolta, aprofitant tota la riquesa i recursos del llenguatge necessaris per tal d’explicar-nos i fer-nos entendre. Deixem la prosa notarial per als testaments: el periodisme és explicar vida.

Cuyàs va gastar llavors –i ens va fer gastar– moltes soles de sabates, anant a buscar les notícies allà on s’amagaven, observant, preguntant, coneixent a fons el batec de la societat maresmenca en lloc d’esperar que el gabinet de premsa d’algun alcalde truqués per citar-nos a una roda de premsa i oferir-nos informació embolcallada. Però va fer també una altra cosa: a aquells periodistes joves que veníem a derrocar Nixon ens feia anar a buscar també les memòries de Josep M. de Sagarra, les cròniques d’Eugeni Xammar, Josep Maria Planes, Irene Polo, Gaziel, Pla. I vam descobrir, atònits, que teníem un passat propi, una tradició esplèndida que li havia estat robada al país sencer. També ens vam carregar alguns petits Nixons de comarques, o almenys els vam tocar la pera, és cert; però ho vam fer emparats pel fil històric d'una manera de fer periodisme en català, i amb Cuyàs sempre defensant-nos amb solidesa, a nosaltres i a les nostres informacions, quan els cacics de torn venien a queixar-se'n.

Tot aquest llegat periodístic es veu a Sota el barret, el recull d’articles que va publicar per Sant Jordi amb Pòrtic, procedents de la seva columna diària a El Punt Avui. Tenen l’espurna vital dels fets viscuts o observats en directe, la prosa fina, rica i espurnejant com un xampany bo, i la mirada irònica i intel·ligent de Cuyàs. Però també, aquest cop, amb preguntes sense resposta, amb una ombra més neguitosa, a estones pessimista, per l’evolució del país: aquest recull conté articles publicats entre el 2015 i el 2018 i parla, també, d’exiliats, de detinguts, de repúbliques incertes i d’autonomies intervingudes.

Aquesta setmana, s’ha presentat un recull d’un altre periodista amb barret i que va gastar moltes soles de sabata, en aquest cas recorrent Europa en el seu moment més convuls: les Cartes d’un polemista, d’Eugeni Xammar, escrites al llarg de seixanta anys ien què presenta en privat el to desimbolt i combatiu, la prosa esplèndida i la ironia que també escrivia en les cròniques amb què ens explicava el món i la vida. Xammar i Cuyàs: dos punts d’un mateix fil, que porten fins a l’actualitat una tradició periodística i literària davant la qual un no pot fer altra cosa que treure’s el barret.