Lletres

Lectures

Dos homes amb barret

Xammar, Cuyàs: dos punts que uneixen un mateix fil i que connecten una tradició periodística que ens havia estat robada

No sé si encara passa, però fa vint-i-pocs anys els apre­nents de peri­o­dista sortíem de la facul­tat amb dues idees al cap. La pri­mera, que la prosa periodística moderna havia de ser asèptica, maqui­nal, des­proveïda de colors i sabors, tan per­fec­ta­ment avor­rida i anti­na­tu­ral com la clenxa tin­tada d’un cir­cums­pecte notari de províncies. Així s’havia d’escriure als dia­ris seri­o­sos. Així es feia el peri­o­disme objec­tiu, rigorós, pro­fes­si­o­nal. L’altra idea era que l’any zero de la nos­tra pro­fessió va ser quan uns senyors nord-ame­ri­cans es van auto­a­no­me­nar “nou peri­o­disme” i poc després es van car­re­gar Ric­hard Nixon. Si els llegíem, aquells senyors, des­cobríem amb sor­presa que alguna cosa no qua­drava perquè Tom Wolfe, Tru­man Capote i la resta de la colla escri­vien com els venia de gust i tenien una prosa colos­sal que t’escla­tava als lla­vis com el xam­pany, vibrava dins teu com una festa esbo­jar­rada a Bro­adway i et col­pe­java l’estómac com un glop de whisky en sole­dat. Eren els nos­tres clàssics i abans d’allò no hi havia hagut res: dia­ris que anun­ci­a­ven les arri­ba­des de vai­xells al port de Bar­ce­lona, i poca cosa més.

Vaig com­ple­men­tar la meva for­mació anant a fer de becari a la redacció del diari El Punt a Mataró. El direc­tor era Manuel Cuyàs. El pri­mer dia em va tan­car en una saleta de reu­ni­ons i en vint minuts em va fer la lliçó de peri­o­disme que no havia rebut en qua­tre anys de facul­tat: “Noi, aquí les notícies les sor­tim a bus­car al car­rer, i s’han de redac­tar com si les expli­ques­sis a la teva àvia.” La meva àvia vivia a Múrcia, i si mai li hagués por­tat una notícia, li hau­ria hagut de tra­duir, però vaig enten­dre el mis­satge: el peri­o­disme com l’acte natu­ral, fresc, viu, d’expli­car històries; la prosa franca, desim­bolta, apro­fi­tant tota la riquesa i recur­sos del llen­guatge neces­sa­ris per tal d’expli­car-nos i fer-nos enten­dre. Dei­xem la prosa nota­rial per als tes­ta­ments: el peri­o­disme és expli­car vida.

Cuyàs va gas­tar lla­vors –i ens va fer gas­tar– mol­tes soles de saba­tes, anant a bus­car les notícies allà on s’ama­ga­ven, obser­vant, pre­gun­tant, conei­xent a fons el batec de la soci­e­tat mares­menca en lloc d’espe­rar que el gabi­net de premsa d’algun alcalde truqués per citar-nos a una roda de premsa i ofe­rir-nos infor­mació embol­ca­llada. Però va fer també una altra cosa: a aquells peri­o­dis­tes joves que veníem a der­ro­car Nixon ens feia anar a bus­car també les memòries de Josep M. de Sagarra, les cròniques d’Eugeni Xam­mar, Josep Maria Pla­nes, Irene Polo, Gaziel, Pla. I vam des­co­brir, atònits, que teníem un pas­sat propi, una tra­dició esplèndida que li havia estat robada al país sen­cer. També ens vam car­re­gar alguns petits Nixons de comar­ques, o almenys els vam tocar la pera, és cert; però ho vam fer empa­rats pel fil històric d'una manera de fer peri­o­disme en català, i amb Cuyàs sem­pre defen­sant-nos amb soli­desa, a nosal­tres i a les nos­tres infor­ma­ci­ons, quan els cacics de torn venien a quei­xar-se'n.

Tot aquest lle­gat periodístic es veu a Sota el bar­ret, el recull d’arti­cles que va publi­car per Sant Jordi amb Pòrtic, pro­ce­dents de la seva columna diària a El Punt Avui. Tenen l’espurna vital dels fets vis­cuts o obser­vats en directe, la prosa fina, rica i espur­ne­jant com un xam­pany bo, i la mirada irònica i intel·ligent de Cuyàs. Però també, aquest cop, amb pre­gun­tes sense res­posta, amb una ombra més negui­tosa, a esto­nes pes­si­mista, per l’evo­lució del país: aquest recull conté arti­cles publi­cats entre el 2015 i el 2018 i parla, també, d’exi­li­ats, de detin­guts, de repúbli­ques incer­tes i d’auto­no­mies inter­vin­gu­des.

Aquesta set­mana, s’ha pre­sen­tat un recull d’un altre peri­o­dista amb bar­ret i que va gas­tar mol­tes soles de sabata, en aquest cas recor­rent Europa en el seu moment més con­vuls: les Car­tes d’un pole­mista, d’Eugeni Xam­mar, escri­tes al llarg de sei­xanta anys ien què pre­senta en pri­vat el to desim­bolt i com­ba­tiu, la prosa esplèndida i la iro­nia que també escri­via en les cròniques amb què ens expli­cava el món i la vida. Xam­mar i Cuyàs: dos punts d’un mateix fil, que por­ten fins a l’actu­a­li­tat una tra­dició periodística i literària davant la qual un no pot fer altra cosa que treure’s el bar­ret.

Autor: Eugeni Xammar Editorial: Quaderns Crema Pàgines: 600 Preu: 26 cartes d’un polemista (1907-1973)
L’home del barret Autor: Manuel Cuyàs Editorial: Pòrtic Pàgines: 218 Preu: 17
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor