El plaer d’escoltar

Fa dies que dono voltes a la lectura del llibre de conferències i articles de l’escriptor israelià David Grossman Escriure en la foscor. El va treure Edicions 62 el 2010, en la col·lecció d’assaig “Llibres a l’abast”. És una col·lecció que cal tenir en compte i que ara anuncia en el seu catàleg un llibre sobre feminisme de Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres. Hi ha editors –penso també en Arcàdia, en Raig Verd, en Afers...–, que mantenen viu l’assaig en català, un gènere no sempre comercial, sobretot si s’arrisquen a tocar un tema que no tingui a veure amb el nacionalisme (de llibres sobre el procés, sens dubte, anem més que ben servits, diria que estem a un pas d’ennuegar-nos).

El cas és que vaig tornar a Grossman més atreta per la seva reflexió sobre l’escriptura del jo més íntim que no pas per l’anàlisi política que fa en defensa de la pau a l’Orient Mitjà i la possibilitat de reconciliació. De tota manera, en aquest punt té una teoria interessant –ell mateix confessa que volgudament ingènua–, en què defensa la capacitat que tenim els escriptors per encarnar-nos en l’altre, fins i tot en un altre que podria ser l’enemic. Si humanitzem el contrari, comencem a entendre’l, per tant, hi podem iniciar un diàleg.

Em vull aturar, però, en un paràgraf que parteix d’una experiència més personal de Grossman, quan explica què sent quan entra en contacte presencial amb els seus lectors. El novel·lista escriu: “La necessitat d’escoltar històries té alguna cosa que la fa emocionant. De vegades he fet lectures des d’un escenari. Són actes que generalment tenen lloc a última hora de la tarda i que van dirigits a un públic que ja no és jove i que hi assisteix després d’una jornada de treball i d’una vida no sempre fàcil. Però quan aixeco la mirada del text tinc una visió meravellosa: en pocs minuts, dels rostres d’aquelles persones n’han desaparegut el cansament, les preocupacions i la tristesa, de vegades fins i tot l’amargor, els malestars i les pors. Llavors, veig alguna cosa delicada i oblidada als seus rostres, i durant uns instants puc imaginar –fins i tot entreveure realment– com havien estat de nens.”

Hi ha cremes que ens prometen una pell rejovenida, operacions estètiques que ens retornen el tipet que teníem als 20 anys –o gairebé–, tractaments capil·lars que prometen melenes ufanoses, però la literatura va més enllà, és el súmmum: ens permet tornar a ser aquell infant que esperava amatent el conte llegit als peus del llit.

Ara bé: tal com passa amb els tractaments de bellesa, un també hi ha de posar de la seva part, mantenir la disciplina, fer un esforç. La part del lector en situacions com la que descriu Grossman és manifestar una actitud d’escolta activa. Aquesta és la gràcia: un s’asseu a la cadira i es deixa penetrar per les paraules de l’autor que llegeix el seu text. La màgia es produeix més fàcilment quan és en directe, quan es crea l’atmosfera d’un grup de còmplices, ben bé com passa al teatre. A mi m’agrada sentir els autors mateixos, encara que si han de llegir malament, més val que deleguin la lectura en actors.

Al nord d’Europa i als Estats Units, aquests aquelarres entre escriptors i lectors són força habituals, però aquí no han acabat de quallar. No goso dir que tenim menys capacitats d’estar-nos quiets i en actitud d’escolta. Són costums. És probable que el fet que les llibreries s’estiguin transformant en espais de dinamització cultural, per grat o per força, faci que aquestes trobades també prosperin a casa nostra. De moment, la nova llibreria La Tribu, del barri de Sant Andreu, a Barcelona, està anunciant lectures. Confiem que s’hi produeixi aquesta màgia i que, per una tarda, s’apleguin molts adults que es tornin nens, aparcant prejudicis, atenuant preocupacions, transformant la veu escoltada en imatges pròpies.