Foc joliu

La vene­ració fes­tiva de la nit de Sant Joan i el culte al foc són ele­ments com­par­tits al con­junt dels Països Cata­lans. Els antropòlegs coin­ci­dei­xen a situar el seu ori­gen en el món pri­mi­tiu i el paga­nisme, recon­ver­tit en diada del san­to­ral pel cris­ti­a­nisme, però sense can­viar el seu ritual de cele­bració de l’inici de l’estiu, d’ado­ració del foc i de la fecun­di­tat. Per tro­bar la pri­mera referència escrita cal anar fins a prin­ci­pis del segle XV. El Die­tari de la Dipu­tació del Gene­ral i el Manual de Novells Ardits del Con­sell de Cent de Bar­ce­lona par­len d’una festa ritu­a­lit­zada, en què els con­se­llers muni­ci­pals des­fi­la­ven de bon matí a cavall pel davant de la Casa de la Ciu­tat i es diri­gien fins al Born i el perímetre de la mura­lla, que recor­rien acom­pa­nyats d’una banda de música i del tret de les sal­ves dels balu­ards. Els joves llançaven piu­les i coets, acti­vi­tat que oca­si­o­nava algun incendi (la cate­dral, el 1606, per l’acti­vi­tat dels petards al cam­pa­nar, segons diu el Manual, i alguna casa par­ti­cu­lar). A Ciu­ta­de­lla s’ha man­tin­gut un for­mat simi­lar. La festa de Sant Joan a Ciu­ta­de­lla té els seus orígens docu­men­tats en el segle XV, quan els mem­bres de l’Obre­ria de Sant Joan Bap­tista mun­ta­ven els seus cavalls, i ves­tits de cler­gues, nobles, arte­sans i page­sos, en repre­sen­tació dels diver­sos esta­ments de la soci­e­tat, pele­gri­na­ven fins a una ermita pro­pera per hon­rar el seu patró. Cadas­cun d’ells tenia un paper deter­mi­nat en el pele­gri­natge i la poste­rior festa, que se cele­brava pels car­rers del muni­cipi. Amb el pas dels anys, els mem­bres de la con­fra­ria han esde­vin­gut els actu­als cai­xers, encar­re­gats de mun­tar i con­duir els cavalls amb mes­tria perquè, a ritme de cabri­o­les i equi­li­bris­mes, s’obrin pas entre la mul­ti­tud fer­vent.

Ja en aque­lla època, la festa a Bar­ce­lona i en altres ciu­tats incloïa també cele­bració popu­lar, on cor­ria el vi i podia aca­bar de vega­des en violència. Bara­lles per Sant Joan, pau per tot l’any, recull el refra­nyer. Ho recull La nit de Sant Joan a Bar­ce­lona, un lli­bre coor­di­nat per l’antropòleg Roger Canals que fa un recor­re­gut per la cele­bració d’aquesta fes­ti­vi­tat fins als nos­tres dies. Fora de la ciu­tat, les actes d’alguns judi­cis per brui­xe­ria del Pallars inclo­ses per l’his­to­ri­a­dor medi­e­va­lista Pau Cas­tell en la seva tesi, Orígens i evo­lució de la cacera de brui­xes a Cata­lu­nya (segles XV-XVI), recu­llen com alguns tes­ti­mo­nis cita­ven el cos­tum de brui­xes i brui­xots de reu­nir-se en deter­mi­nats indrets durant la nit de Sant Joan per ballar amb música i invo­car el dia­ble. La vene­ració d’aquesta data per part dels reme­iers i la medi­cina tra­di­ci­o­nal també va aga­far forma en el refra­nyer: les her­bes de Sant Joan tenen vir­tut per tot l’any. Al Piri­neu, la fes­ti­vi­tat pre­nia la forma de les falles: una bai­xada de tor­xes des de les cotes altes de les mun­ta­nyes fins als pobles, on es cre­ma­ven arbres i lle­nya i es ballava i es bevia durant tota la nit, i en què els fadrins, els joves por­ta­dors de les tor­xes, eren espe­rats per les fadri­nes, un ritual d’empa­re­lla­ment que després con­ti­nu­ava als balls. Les falles del Piri­neu han estat reco­ne­gu­des per la Unesco com a patri­moni imma­te­rial de la huma­ni­tat. Aquest reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal –apro­vat l’any 2015– a les “fes­tes del foc del sols­tici d’estiu dels Piri­neus” inclou 63 pobles de Cata­lu­nya, Andorra, el sud de l’Estat francès i la Val d’Aran. Totes aques­tes fes­tes tenen orígens molt antics, pre­cris­ti­ans de culte al sol molt rela­ci­o­nats amb l’èxit de les colli­tes i l’arri­bada del bon temps amb el sols­tici de l’estiu. No obs­tant això, algu­nes també es rela­ci­o­nen amb la fecun­di­tat, fer fora els mals espe­rits o els ritu­als solars.

El foc, la dis­ba­uixa i els ritu­als màgics són ele­ments que s’han man­tin­gut en l’arrel de la festa. La fas­ci­nació pel foc va evo­lu­ci­o­nar amb la pólvora, amb meca­nis­mes cada cop més sofis­ti­cats, amb els actu­als cas­tells de focs ela­bo­rats amb mate­rial pirotècnic que s’este­nen al llarg de l’estiu en totes les fes­tes patro­nals.

Al País Valencià, a la ciu­tat d’Ala­cant es com­bi­nen art i foc per Sant Joan, amb la crema d’unes 200 falles, con­ver­ti­des allà en gegants fets de cartró i fusta que, com les falles de Sant Josep, també tenen un com­po­nent satíric.

DAVID MARÍN

dma­rin@​lrp.​cat