Foc joliu

La veneració festiva de la nit de Sant Joan i el culte al foc són elements compartits al conjunt dels Països Catalans. Els antropòlegs coincideixen a situar el seu origen en el món primitiu i el paganisme, reconvertit en diada del santoral pel cristianisme, però sense canviar el seu ritual de celebració de l’inici de l’estiu, d’adoració del foc i de la fecunditat. Per trobar la primera referència escrita cal anar fins a principis del segle XV. El Dietari de la Diputació del General i el Manual de Novells Ardits del Consell de Cent de Barcelona parlen d’una festa ritualitzada, en què els consellers municipals desfilaven de bon matí a cavall pel davant de la Casa de la Ciutat i es dirigien fins al Born i el perímetre de la muralla, que recorrien acompanyats d’una banda de música i del tret de les salves dels baluards. Els joves llançaven piules i coets, activitat que ocasionava algun incendi (la catedral, el 1606, per l’activitat dels petards al campanar, segons diu el Manual, i alguna casa particular). A Ciutadella s’ha mantingut un format similar. La festa de Sant Joan a Ciutadella té els seus orígens documentats en el segle XV, quan els membres de l’Obreria de Sant Joan Baptista muntaven els seus cavalls, i vestits de clergues, nobles, artesans i pagesos, en representació dels diversos estaments de la societat, pelegrinaven fins a una ermita propera per honrar el seu patró. Cadascun d’ells tenia un paper determinat en el pelegrinatge i la posterior festa, que se celebrava pels carrers del municipi. Amb el pas dels anys, els membres de la confraria han esdevingut els actuals caixers, encarregats de muntar i conduir els cavalls amb mestria perquè, a ritme de cabrioles i equilibrismes, s’obrin pas entre la multitud fervent.

Ja en aquella època, la festa a Barcelona i en altres ciutats incloïa també celebració popular, on corria el vi i podia acabar de vegades en violència. Baralles per Sant Joan, pau per tot l’any, recull el refranyer. Ho recull La nit de Sant Joan a Barcelona, un llibre coordinat per l’antropòleg Roger Canals que fa un recorregut per la celebració d’aquesta festivitat fins als nostres dies. Fora de la ciutat, les actes d’alguns judicis per bruixeria del Pallars incloses per l’historiador medievalista Pau Castell en la seva tesi, Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI), recullen com alguns testimonis citaven el costum de bruixes i bruixots de reunir-se en determinats indrets durant la nit de Sant Joan per ballar amb música i invocar el diable. La veneració d’aquesta data per part dels remeiers i la medicina tradicional també va agafar forma en el refranyer: les herbes de Sant Joan tenen virtut per tot l’any. Al Pirineu, la festivitat prenia la forma de les falles: una baixada de torxes des de les cotes altes de les muntanyes fins als pobles, on es cremaven arbres i llenya i es ballava i es bevia durant tota la nit, i en què els fadrins, els joves portadors de les torxes, eren esperats per les fadrines, un ritual d’emparellament que després continuava als balls. Les falles del Pirineu han estat reconegudes per la Unesco com a patrimoni immaterial de la humanitat. Aquest reconeixement internacional –aprovat l’any 2015– a les “festes del foc del solstici d’estiu dels Pirineus” inclou 63 pobles de Catalunya, Andorra, el sud de l’Estat francès i la Val d’Aran. Totes aquestes festes tenen orígens molt antics, precristians de culte al sol molt relacionats amb l’èxit de les collites i l’arribada del bon temps amb el solstici de l’estiu. No obstant això, algunes també es relacionen amb la fecunditat, fer fora els mals esperits o els rituals solars.

El foc, la disbauixa i els rituals màgics són elements que s’han mantingut en l’arrel de la festa. La fascinació pel foc va evolucionar amb la pólvora, amb mecanismes cada cop més sofisticats, amb els actuals castells de focs elaborats amb material pirotècnic que s’estenen al llarg de l’estiu en totes les festes patronals.

Al País Valencià, a la ciutat d’Alacant es combinen art i foc per Sant Joan, amb la crema d’unes 200 falles, convertides allà en gegants fets de cartró i fusta que, com les falles de Sant Josep, també tenen un component satíric.

DAVID MARÍN

dmarin@lrp.cat