Sylvia Plath
He rebut amb autèntica alegria i il·lusió la notícia que la traductora Núria Busquet i Molist havia estat guardonada amb el quinzè premi Jordi Domènech de traducció de poesia per la seva versió catalana integral d’El colós (1960), el primer llibre de Sylvia Plath. Jordi Domènech estaria ben satisfet perquè a la solapa del seu poemari Història de l’arquitectura (1995), en comptes d’una poètica l’autor hi va col·locar una llista dels seus referents literaris en què Plath ocupa el cinquè lloc entre més d’una vuitantena de noms. A més, El colós compartirà la col·lecció “Jardins de Samarcanda” amb Obra poètica 1971-2002 del mateix Jordi Domènech.
Ara bé, el millor de tot és que finalment els lectors catalans podran tenir accés a la primera obra de Plath, l’única que va publicar en vida. D’aquesta manera, la lírica catalana es posa en sintonia amb les darreres tendències en la poesia anglo-nord-americana, que ja fa un cert temps que reivindica la primera Plath. Sempre s’havia vist l’obra poètica general de Plath des de certs prejudicis ben arrelats. Sempre s’havia entès que l’obra de Plath es dividia en tres blocs: la poesia d’aprenentatge (El colós, 1960), la poesia de transició (Crossing the water i Winter trees, 1971) i la poesia madura, recollida en el llibre publicat just després de la seva mort, Ariel (1965). L’edició de Collected poems (1981), però, va canviar per sempre aquesta lectura tendenciosa i reduccionista.
Ja fa gairebé dues dècades que estem immersos en un procés de relectura total de la producció de Plath. En primer lloc, després de la mort dels marmessors de Plath, Ted i Olwyn Hughes, hem anat accedint a tota la seva obra, començant pels dietaris (sense expurgar, 2000) i passant per l’obra plàstica (una mostra de dibuixos, 2013) i la correspondència (integral, 2017/18). La nova marmessora, la pintora i poeta Frieda Hughes, filla de Sylvia Plath i Ted Hughes, és molt menys defensiva i esbiaixada i molt més equànime. I no cal dir que la crítica acadèmica i professional ha començat a respondre per reavaluar la producció de l’autora. Finalment, la figura i l’obra de Plath es comencen a allunyar del sensacionalisme psicologista, l’excés biografista i el martirologi feminista.
Fins i tot, amb monografies molt recents, com Mad girl’s love song: Sylvia Plath and life before Ted (2013), d’Andrew Wilson i Pain, parties, work: Sylvia Plath in New York, summer 1953 (2014), d’Elizabeth Winder, s’està procedint a estudiar a fons l’època formativa de Plath.
Quan a la tardor aparegui la traducció de Núria Busquet i Molist d’El colós, gràcies als esforços de Cafè Central, els lectors catalans faran bé d’aprofitar l’avinentesa per replantejar-se la lectura de la poesia de Plath tal com ho estan fent, des de fa anys, lectors d’arreu del món. És un deure artístic i intel·lectual.