EL COR DESPULLAT

Baudelaire és una d’aquelles figures de la història que si un no s’hi endinsa amb un mínim de profunditat corre el risc d’arribar-li distorsionada per les atzaroses visions proporcionades per uns i altres, depèn de les afinitats o gustos de cadascú. La personalitat de Baudelaire és d’una riquesa i complexitat difícils d’abastar; hi ha quasi tots els registres humans, i quan se’n fa balanç tots són entre més sacsejadors i desafiants: analític, abstracte i matèric, desesperat i racional, abrupte i somniador, humil i xurriacador, incisiu, irat i, no pas paradoxalment, bondadós; al cap i a la fi, intel·ligentíssim, fet que el capacita per fer de la contradicció categoria, i demostrar-la com un dels combustibles –o de les estructures, depèn de com es miri– de l’activitat artística.

Proa ha publicat fa poc una col·lecció de textos d’aquest autor, amb el títol El meu cor despullat, editats, prologats i traduïts per Pere Rovira, que uneix a l’habilitat com a traductor –ja mostrada en lliuraments anteriors– la condició de poeta, un plus que li permet no tan sols una aproximació ajustada als textos en l’aspecte tècnic, sinó també l’empatia amb l’esperit líric –si se’m permet la sinècdoque– de Baudelaire, mal que en el llibre només hi hagi un poema stricto sensu.

El text, enriquit amb dibuixos i esborranys fets a mà del mateix Baudelaire, o de gent del seu cercle, es divideix en dues parts, “Escrits íntims” i “Correspondència”, precedides d’un pròleg, una nota bibliogràfica i una cronologia. Hauria estat també útil –m’adreço a l’editor– un índex onomàstic al final.

Sent irresumible el contingut d’aquest llibre preciós, miraré de remarcar-ne un parell de punts. El primer, i englobador, és que la més intensa, gratificant i perillosa passió humana rau en el cervell. El segon, l’actualitat d’aquest vertader pare –o avi– de l’individu modern; remarquem la gran atenció que li dedica Walter Benjamin, la figura del qual no para de créixer com a referència entre els grans del pensament actual. Crec que el llibre serà de gran interès per als coneixedors de Baudelaire, sigui quin sigui el grau de tal coneixement, i també per als qui no hagin tingut ocasió d’aproximar-s’hi; per la seva varietat i amenitat –mai en detriment de la consistència i la pregonesa, cosa que en ressalta la categoria– pot ser una excel·lent porta d’entrada i eina per circular per la ferotge i desafiant selva urbana de Les flors del mal.

Acabo amb els últims versos de L’albatros, poema amb què es clou el llibre: “Exiliat a terra, entre aücs i censures,/ les ales de gegant no el deixen caminar”.