art i economia
No pretenc dir res nou, sinó assenyalar que finalment ha quedat clar que les finances són tan aleatòries com els productes que en diem artístics. Les grans lleis econòmiques establertes des del segle XIX amb el positivisme filosòfic deien que tot estava tramat i ben condicionat, que el determinisme era implacable. Ara resulta, però, que res de res: les realitats funcionen segons l’alè, les angoixes, els fracassos, les xardors eròtiques, els èxits personals i el salvatgisme mentre hi hagi qui ho toleri o ho accepti, o bé qui tingui la força de sostenir-se –amb diners o per les armes– en la seva ambició. Els grans noms de l’economia moderna: Keynes (i el paper moneda), Galbraith (expansionisme provocat), Schumpeter (publicitat com a factor actiu), Porter (estratègia competitiva i innovació), Krugman (concentració continental de la riquesa) i Deaton (pobresa, benestar i consum), sembla que ho han dit tot sobre una economia justificativa del gran desori de la humanitat actual amb rics i pobres a consciència i amb explicacions a mida per a cada cas concret. Per exemple, que l’economia xinesa actual no és una economia comunista sinó capitalista, malgrat que els que la promouen i la dirigeixen es diguin comunistes. En realitat, el que fan és estudiar les experiències de mercat dels agitadors capitalistes per assajar de sortejar-les i tirar endavant. Una economia –la xinesa actual i, potser, la de tots els temps– en què els innovadors són els altres i els executors, basant-se en la passivitat d’uns productors assalariats però no creadors, es limiten a continuar els paràmetres establerts. L’art actual no té aquests trets.
Dic tot això perquè resulta que ara el capitalisme occidental s’ha adonat que s’ha d’humanitzar si vol mantenir el que en diem l’estabilitat d’un cert benestar global. L’esperit de tota empresa ha de consistir a no aspirar només a guanys econòmics; els negocis han de crear valors per a tots: productors i consumidors; els líders han de tenir consciència ètica de benefactors globals; i una cultura (també global) de la qual es desprengui la confiança de la responsabilitat i de la transparència de les accions individuals. Tot això em recorda la idea dels falansteris de Fourier, del segle XIX.
Aquí respondria allò de “quina bona fe en tots i cadascun dels factors humans intervenidors”. Però sí, hi ha una resposta humana efectiva: la dels creadors de bens no necessaris per al consum de la subsistència material: els artistes. Si les obres de Picasso costen una milionada, no és l’autor qui les ha apreuat, sinó un mercat egoista amb jocs inversors. Picasso ens va mostrar en el transcurs de la seva obra totes les seves inquietuds i angoixes humanes i tots els intents possibles de formalitzar-les. El mateix podria dir de Joan Miró i de Paul Klee. Tots van treballar en la recerca de la creació expressiva per plasmar els temors, les tremolors i les joies del viure i oferir-ne els resultats als altres, per comparar-les o per discutir-les, però no per derrotar o sotmetre físicament ni anímicament ningú.
Els creadors estableixen mons de visió sempre nova; els economistes el que fan és explicar-nos quins són els beneficiats i els aclaparats pel que es fa en aquest món. Els artistes estan en el món del tempteig de la joia i comprensió del viure; els economistes justifiquen el sofriment dels marginats. Potser a aquests els hauríem de dir que són els autors de les obres “lletges”.
Qui ho vulgui entendre, que ho entengui. Als altres, que el salpar no els engloteixi.