art i economia

No pre­tenc dir res nou, sinó asse­nya­lar que final­ment ha que­dat clar que les finan­ces són tan aleatòries com els pro­duc­tes que en diem artístics. Les grans lleis econòmiques esta­bler­tes des del segle XIX amb el posi­ti­visme filosòfic deien que tot estava tra­mat i ben con­di­ci­o­nat, que el deter­mi­nisme era impla­ca­ble. Ara resulta, però, que res de res: les rea­li­tats fun­ci­o­nen segons l’alè, les angoi­xes, els fra­cas­sos, les xar­dors eròtiques, els èxits per­so­nals i el sal­vat­gisme men­tre hi hagi qui ho toleri o ho accepti, o bé qui tin­gui la força de sos­te­nir-se –amb diners o per les armes– en la seva ambició. Els grans noms de l’eco­no­mia moderna: Key­nes (i el paper moneda), Gal­braith (expan­si­o­nisme pro­vo­cat), Schum­pe­ter (publi­ci­tat com a fac­tor actiu), Por­ter (estratègia com­pe­ti­tiva i inno­vació), Krug­man (con­cen­tració con­ti­nen­tal de la riquesa) i Dea­ton (pobresa, benes­tar i con­sum), sem­bla que ho han dit tot sobre una eco­no­mia jus­ti­fi­ca­tiva del gran desori de la huma­ni­tat actual amb rics i pobres a consciència i amb expli­ca­ci­ons a mida per a cada cas con­cret. Per exem­ple, que l’eco­no­mia xinesa actual no és una eco­no­mia comu­nista sinó capi­ta­lista, mal­grat que els que la pro­mo­uen i la diri­gei­xen es diguin comu­nis­tes. En rea­li­tat, el que fan és estu­diar les experiències de mer­cat dels agi­ta­dors capi­ta­lis­tes per assa­jar de sor­te­jar-les i tirar enda­vant. Una eco­no­mia –la xinesa actual i, pot­ser, la de tots els temps– en què els inno­va­dors són els altres i els exe­cu­tors, basant-se en la pas­si­vi­tat d’uns pro­duc­tors assa­la­ri­ats però no cre­a­dors, es limi­ten a con­ti­nuar els paràmetres esta­blerts. L’art actual no té aquests trets.

Dic tot això perquè resulta que ara el capi­ta­lisme occi­den­tal s’ha ado­nat que s’ha d’huma­nit­zar si vol man­te­nir el que en diem l’esta­bi­li­tat d’un cert benes­tar glo­bal. L’espe­rit de tota empresa ha de con­sis­tir a no aspi­rar només a guanys econòmics; els nego­cis han de crear valors per a tots: pro­duc­tors i con­su­mi­dors; els líders han de tenir consciència ètica de bene­fac­tors glo­bals; i una cul­tura (també glo­bal) de la qual es des­pren­gui la con­fiança de la res­pon­sa­bi­li­tat i de la trans­parència de les acci­ons indi­vi­du­als. Tot això em recorda la idea dels falans­te­ris de Fou­rier, del segle XIX.

Aquí res­pon­dria allò de “quina bona fe en tots i cadas­cun dels fac­tors humans inter­ve­ni­dors”. Però sí, hi ha una res­posta humana efec­tiva: la dels cre­a­dors de bens no neces­sa­ris per al con­sum de la sub­sistència mate­rial: els artis­tes. Si les obres de Picasso cos­ten una mili­o­nada, no és l’autor qui les ha apre­uat, sinó un mer­cat ego­ista amb jocs inver­sors. Picasso ens va mos­trar en el trans­curs de la seva obra totes les seves inqui­e­tuds i angoi­xes huma­nes i tots els intents pos­si­bles de for­ma­lit­zar-les. El mateix podria dir de Joan Miró i de Paul Klee. Tots van tre­ba­llar en la recerca de la cre­ació expres­siva per plas­mar els temors, les tre­mo­lors i les joies del viure i ofe­rir-ne els resul­tats als altres, per com­pa­rar-les o per dis­cu­tir-les, però no per der­ro­tar o sot­me­tre física­ment ni anímica­ment ningú.

Els cre­a­dors esta­blei­xen mons de visió sem­pre nova; els eco­no­mis­tes el que fan és expli­car-nos quins són els bene­fi­ci­ats i els acla­pa­rats pel que es fa en aquest món. Els artis­tes estan en el món del temp­teig de la joia i com­prensió del viure; els eco­no­mis­tes jus­ti­fi­quen el sofri­ment dels mar­gi­nats. Pot­ser a aquests els hauríem de dir que són els autors de les obres “llet­ges”.

Qui ho vul­gui enten­dre, que ho enten­gui. Als altres, que el sal­par no els englo­teixi.