més enllà de l’amor suportable

Si estiguéssim en un altre moment de la nostra història cultural, si s’haguessin complert els pressupòsits intel·lectuals que els setanta pronosticaven, el llibre Un quartet de Jordi Ibánez Fanés seria normal. En el context en què ens trobem i amb les lectures que ens proposen la majoria de les editorials, és a dir, les apostes dels abans anomenats directors literaris, el llibre de Fanés és una aventura extraordinària, digna dels llibres que funcionen a França, amb reflexions que van més enllà del monstre Houellebecq i que es poden inscriure en una tradició cultural que pot combinar Lacan i Freud amb un seminari sobre sexuació amb diverses propostes cinematogràfiques.

El llibre d’Ibáñez Fanés, dividit en quatre episodis, resulta tan estrany en l’actual panorama que es podria presentar com una traducció. A mig camí de la narració, el dietari i l’assaig, Fanés ens introdueix en els seus mons, planteja digressions contínues i ens fa partícips dels seus gustos, fantasmes i fòbies mentre s’endinsa en els records de la seva mare –amb un punt mesurat de dolor–, una disquisició sobre un pianista, un recorregut sobre els monjos de Sant Miquel de Cuixà i la fastuosa Un seminari dissortat i una nit de Nadal afortunada. En aquest últim capítol, Fanés desplega els seus dots per mostrar, per una banda, la confusió dels intents de raonament sobre la sexuació enmig de la revolució sexual que els mitjans ignoren i el frustrant seminari a què s’ha vist forçat. Aquest segon element actua d’excusa narrativa per desenvolupar una interessant teoria sobre l’amor, que va de Virgili i Boccaccio a Gloria Gaynor passant per Freud (“l’amor és el que sosté i fa suportable una relació estable entre coit i coit”).

L’important, però, l’autèntic argument d’aquestes històries és desenvolupar un discurs. El grau de profunditat que estableix Fanés amb el lector m’ha recordat el de grans novel·listes americans com Bellow, Malamud, Roth i Mailer. També els moments inspirats de Henry Miller i els elements de misantropia de Céline. Movent-se pels camins sinuosos d’una autoanàlisi rigorosa, Fanés fa de guia mentre t’implica en un diàleg que s’ha de llegir amb una atenció només digerible lluny de mòbils i altres intromissions. La intimitat seria un altre dels temes.