L’Hora de provar i de recollir

La pro­posta de Por­no­pop res­pira l’aire de la pri­mera vegada. És una comèdia amb tints dramàtics de pro­va­tura. En rea­li­tat, és un camp de pro­ves per enten­dre què vol dir actuar cada ves­pre davant d’un públic ben dife­rent. Aquest és el repte de les intèrprets: tenir els seus moments de solo i gua­nyar con­sistència en escena, des de per­so­nat­ges ben extrems que les obli­guen a tro­bar nous res­sorts per apren­dre l’ofici. Segu­ra­ment, l’obra juga a aquesta radi­ca­li­tat, i per això queda molt qüesti­o­nada la jus­ti­fi­cació dra­matúrgica. Perquè el to és abso­lu­ta­ment volàtil (des de la comèdia amb l’escena de sexe insi­nu­ada fins als moments íntims i deli­cats per mos­trar ins­tants de des­es­pe­ració, de desa­mor, de des­es­pe­rança). Laia Alberch juga al recurs de cons­truir un pas­sat com a grup de pop d’aques­tes ami­gues. I ara es retro­ba­ran i pro­va­ran de recu­pe­rar (o no) els ponts d’amis­tat tren­cats o aban­do­nats durant anys.

En rea­li­tat, rere la nostàlgia de retro­bar-se, totes tenen una ombra, una insa­tis­facció a sobre que pre­te­nen ama­gar. La direcció ha mirat que cada intèrpret posi a prova les seves habi­li­tats, siguin vocals o mímiques. Per sobre de tot, però, els plan­teja rep­tes vocals i inter­pre­ta­tius com­ple­xos. Tant pujar i bai­xar sense gaire sen­tit fa que la peça no esti­gui ben ten­sada, que el ritme decai­gui i que tri­gui a arri­bar un final. Tot i això, és una peça dis­treta que men­tre per­met exer­ci­tar rols dife­rents (Clara Solé mos­tra un rol antagònic al de Fun home) diver­teix amb uns arque­tips ben extrems: Gràcia és una bor­ratxa i roba com­pul­si­va­ment, men­tre que la seva ger­mana Greta s’ha fet monja de clau­sura, per exem­ple. Els per­so­nat­ges mas­cu­lins són com mas­co­tes sense ànima, gos­sos fal­di­llers o conills des­bo­cats. És pràcti­ca­ment l’única raó per intro­duir la sexu­a­li­tat al qua­dre, que hi arriba molt forçada. Musi­cal­ment, Marc Sam­bola, en comp­tes de refu­giar-se en el teclat opta per tocar la gui­tarra, que lliga molt bé amb la veu sense micròfon de les intèrprets. Juga amb una par­ti­tura exi­gent, pre­ci­o­sista, que fuig de les tor­na­des engan­xi­fo­ses, amb una sen­si­bi­li­tat simi­lar a la de Per si no ens tor­nem a veure (Maldà, 2017). Ara, en comp­tes de viure un amor romàntic, es pre­sen­ten unes vides trun­ca­des que sem­blen que es recon­ci­lien. De fet, apa­reix latent la idea de l’ambigüitat sexual en el per­so­natge de Mar­cel/a.

Epidèmia Tea­tre ha ree­la­bo­rat el musi­cal 9 to 5, que la tem­po­rada pas­sada els va ser­vir per lli­cen­ciar-se a l’Ins­ti­tut del Tea­tre i, poste­ri­or­ment, per debu­tar en un esce­nari pro­fes­si­o­nal, el Tea­tre Gaudí Bar­ce­lona. Ara, aquesta nova revisió al Maldà pretén donar-li un to molt més còmic. És un musi­cal en què la trama fa uns girs, pot­ser un pèl pre­vi­si­bles, però que sem­pre desem­bo­quen en el des­propòsit més bes­tial. En el fons, és una revo­lució en tota regla d’un depar­ta­ment d’ofi­ci­nis­tes.

El joc d’anar doblant-se en per­so­nat­ges (sobre­tot l’actor), en comp­tes de pena­lit­zar-la com a pro­ducció precària, es resol com una pro­ducció desen­fa­dada que revela la seva espon­taneïtat. Epidèmia Tea­tre ja va sig­nar un pri­mer tre­ball, fa pocs mesos, al Tea­tre Gaudí Bar­ce­lona: Bed & bre­ak­fast. També bevia d’aquesta fres­cor. Vis­tes les dues pro­pos­tes, es per­cep com que el grup està bus­cant el seu espai, tro­bant des d’on se sen­ten còmodes inter­pre­tant i fent una inci­tació a assis­tir-hi a un públic molt ampli. La seva fres­cor (i el fet que coin­ci­dei­xin també al Maldà) les empa­renta amb The Feli­uet­tes. Pel que fa al musi­cal, juga amb les eines de la des­pro­porció del grand guig­nol que, en clau musi­cal, es pot empa­ren­tar també amb l’ope­reta musi­cal. No és tan impor­tant quina és la psi­co­lo­gia dels per­so­nat­ges, sinó de quina manera s’expressa.

Carla Rovira és una artista insu­bor­na­ble. Que s’entos­su­deix en un tema fins que acon­se­gueix que la mare surti d’actriu a escena. Que gosa donar una infor­mació apa­rent­ment nociva a la cana­lla perquè crei­xin sent res­pon­sa­bles (Most of all, you’ve got to hide it from the chicks). Ara s’enfronta a la memòria històrica, arran del judici i l’exe­cució d’Enri­que, un tiet avi seu. Ho fa sense obviar la pri­mera per­sona del sin­gu­lar. Fent jugar la Carla a entre­vis­tar la Carla i que cap d’elles sigui la mateixa artista. És un joc de miralls que podria mare­jar, però que en escena esdevé lúcid. En poc més de noranta minuts, Màtria passa per molts esta­dis, reals i fan­ta­si­o­sos, en els quals el públic se sent seduït, com si estigués enmig d’una dolça tera­nyina tex­tual. Rovira juga a ense­nyar les cos­tu­res del procés cre­a­tiu. És honesta, perquè ense­nya quan es perd, i explica com reprèn el fil dra­matúrgic.

L’obra sap entrar i sor­tir de la veri­tat per trans­me­tre una rea­li­tat nova, la de la repre­sen­tació: els temps, així com les gene­ra­ci­ons fami­li­ars, es con­fo­nen en una mena de bar­reja impos­si­ble en què la mateixa artista reco­neix la falta de sen­si­bi­li­tat per voler estu­diar el cas del seu heroi fami­liar i obviar les històries ama­ga­des, tapa­des, de totes les dones fami­li­ars. Volia par­lar de la con­seqüència de la guerra d’algú que ho havia patit i havia obviat la branca paterna, en què encara viu la seva àvia, que recorda amb quina vita­li­tat acon­se­guia els pro­duc­tes bàsics per sobre­viure durant la guerra.

Carla entra i surt. Enreda l’espec­ta­dor en una història car­re­gada de docu­ments, de referències, d’empa­ties, de silen­cis. I, al final, des­co­breix, a part de la fal­se­dat de la tran­sició democràtica, que la veri­tat pot estar al cos­tat i que ningú sigui capaç de veure-la. Sense els ossos del seu tiet avi, amb la seva història expli­cada a pedaços, final­ment redi­meix la recerca amb la veu corat­josa de la seva àvia. Gir radi­cal i cohe­rent a la seva tra­jectòria. Després d’aquest tre­ball, Rovira va pre­sen­tar Calla, Ham­let, calla, en què posava en qüestió la cen­sura de la política actual espa­nyola. ¿Shakes­pe­are hau­ria estat detin­gut com un raper si hagués estre­nat el seu Ham­let a l’Espa­nya de la detenció arbitrària dels Títeres desde Abajo? Són pre­gun­tes que Rovira no defuig ni amaga.