Crítica
La Poesia visual de vega en català
Des dels llunyans anys setanta, quan va començar, Gustavo Vega (El Bierzo, Lleó, 1948) ha desenvolupat una incessant obra a mig camí entre la literatura i les arts plàstiques. Va ser continuador del llegat de Joan Brossa i Guillem Viladot i, al costat d’altres creadors com Xavier Canals i Josep Manuel Calleja, ha obert via per una tendència, a la qual fins i tot va dedicar la seva tesi doctoral després d’estudiar filologia a la Universitat de Barcelona. La tenacitat de Vega l’ha portat a ser una mena de militant de la poesia visual, una tendència menyspreada o obviada, i arribar fins als nostres dies. El seu últim llibre, Visible (in)visible, ha estat publicat pels badalonins Pont de Petroli. A part de tenir els textos íntegrament en català, podríem dir que es podria considerar una antologia d’alguns dels pressupòsits de la seva obra, és a dir, la influència pels jocs brossians, el sentit de l’humor omnipresent i la imatge fixa amb un gran contingut propagandístic, gairebé subversiu sobre la realitat. Les figures apareixen tallades, fora de context o manllevades del seu sentit original. Podem trobar des de recreacions d’actuacions de poesia d’acció mitjançant fotografies manipulades fins a homenatges a alguns dels seus amics, com la que fa del poema Crisi de Xavier Sabater, factòtum de l’editorial que a finals de la dècada dels setanta va publicar l’antologia de poesia visual 17, en què figuraven Vega i els esmentats. En el nou capítol, l’obra de Gustavo Vega es veu consolidada, en alguns moments barroca, en altres hereva del surrealisme dins d’una avantguarda que al nostre país sempre s’ha observat, malgrat les grans estrelles internacionals, des de l’opacitat. En el pròleg de l’edició, Arnau Puig vincula Vega al simbolisme francès i a un surrealisme evolucionat: “¡Que lluny som ja d’aquelles imatges surrealistes procedents dels arcans freudians de la repressió de la consciència per inadaptació a les normes de la societat establerta! I tanmateix, que a prop de les imatges de construcció conceptual elaborades pels poetes òptics, tàctils, sonors, objectuals, actuals! Perquè quan Breton es descobreix poeta inconscient de construcció cubista, en realitat no ha fet més que transferir i valorar poèticament unes formes inconscientment i conscient torturades...”
el quintet d’andy laverne als sinònims del paradís
El nou disc del pianista Andy LaVerne ofereix la reconfortant sensació de retrobar el Miles dels seus moments més inspirats: el trompetista del quintet actua amb els pulmons i els llavis del clàssic. Nascut el 1947, LaVerne ha treballat, dins una prolífica carrera, en centenars de gravacions, amb estrelles com Frank Sinatra, Stan Getz, Woody Herman, Dizzy Gillespie, Chick Corea, Lionel Hampton, Michael Brecker i Elvin Jones. Es nota perquè Shangri-La és una experiència única per als amants del swing més cool. La banda, formada per Alex Sipiagin (trompeta), Jerry Bergonzi (saxo), Mike Richmond (baix) i Jason Tiemann (bateria), aconsegueix unes atmosferes que no es diferencien gaire del moment fronterer dels anys cinquanta a seixanta, quan Davis va muntar els dos grups més importants de la història del jazz. El mateix títol del disc Shangri-La és polisèmic. Pot evocar l’extensa i fosca regió de la lluna de Saturn o el lloc fictici de la mitologia entre muntanyes asiàtiques que ha esdevingut sinònim del paradís. LaVerne ens porta la música del paradís.