EL MILLOR CÀSTING

Un thriller amb girs sobrenaturals, situat en un petit poble prop d’una central nuclear. Així és com s’anunciava el 2017 Dark, la primera sèrie de Netflix produïda íntegrament a Alemanya, que va ser una de les sorpreses de l’any i que –tot i posar a prova la paciència dels espectadors perquè la trama inicial resulta realment enrevessada– es va acabar convertint en l’Stranger things europeu. Això sí, més fosc, sorprenent, i amb molts més personatges i trames temporals que ho compliquen tot. I encara que bona part dels protagonistes són adolescents, la sèrie està pensada per a un públic més adult.

Ara s’estrena la segona temporada, que torna als mateixos escenaris opressius, el fictici poble de Winden, una comunitat aparentment tranquil·la envoltada de boscos. La primera temporada seguia els problemes de diferents personatges del poble en tres moments concrets, el present, l’any 1986 –curiosament l’any de l’accident de Txernòbil– i el 1953.

En el present, el pare de l’adolescent protagonista se suïcida i al mateix temps desapareix un jove que es dedica al tràfic de drogues. La investigació per aquest cas es va complicant fins al punt que un dels fills del policia encarregat també desapareix. Aquest fet commociona els veïns, que ja van viure altres estranyes desaparicions el 1986. Tot plegat té a veure amb una misteriosa cova que funciona com un passadís que connecta el passat amb el present. De fet, des del minut u de la sèrie ja s’adverteix que aquí el temps no és lineal i que d’alguna manera s’hi pot navegar. Això fa que ens trobem amb els mateixos personatges en diferents moments de la seva vida. I això també podria haver estat un problema a l’hora de trobar els actors que els interpretessin, però a Dark aquesta qüestió es resol de manera remarcable amb un càsting molt ben pensat. Així, l’espectador es pot arribar a plantejar si realment els actors no estan emparentats –per exemple un avi, un pare i un fill fent el mateix personatge en els tres moment de la història–, però realment no es tracta tant de semblances purament físiques com dels matisos que s’incorporen a cada interpretació.

La sèrie, però, és extremadament densa, i s’han de seguir amb atenció tots els girs argumentals. La incorporació dels elements sobrenaturals no fa que l’argument grinyoli, al contrari, és només un instrument més per afegir intriga i per entendre millor les complicades relacions familiars i d’amistat que s’han anat forjant al poble amb el pas del temps. Un temps que en la segona temporada ja no va cap enrere, sinó cap endavant, cap a un episodi apocalíptic.