‘Le petit plaisir’

Fa un parell de setmanes, a l’estació de tren de Perpinyà, vaig topar amb un estrany aparell. Hi posava: “Votre gare vous offre un petit plaisir à lire.” I tenia tres botons assenyalats amb les xifres: 1 min, 3 min i 5 min. Com això del petit plaisir à lire ja em va, vaig prémer el botó d’un minut, no fos que ens passéssim de temps, i em va escopir un paper, a l’estil dels rebuts dels datàfons, amb un text titulat Ni plus, ni moins i signat per un tal Veranda.

Això mateix: ni més ni menys. Me’l vaig llegir, no sé si en un minut i, àvida de més lectures, vaig tornar a prémer l’enginy. Aquest cop, estava disposada a llegir durant tres minuts i la maquineta, diligent, em va escopir un text més llarg: Dans les yeux d’une danseuse, d’una tal Meli (Mr Google m’ha informat que rere aquests pseudònims s’amaguen autors que es presenten a un concurs d’escriptura). Posats a fer, i a l’empara d’un retard de tren, vaig atacar el botó definitiu dels cinc minuts. I allà ho tenia: Le charme irrésistible des golfs, de Mome de Meuse.

Després vaig seure en un banc coronat amb una mena de làmpada que emetia una aroma molt agradable de bosc, ideada expressament per al relax dels viatgers, i vaig pensar que em trobava nord enllà on, la gent, diuen, es relaxa i llegeix. Vaig començar a tenir aquells atacs que ens sorprenen de tant en tant als del sud, quan admirem el país veí i la seva defensa de la lectura i, de passada, de la llibertat, de la fraternitat, de la igualtat... Em deuria sortir algun gen de l’avi quan anava a Perpinyà a comprar llibres prohibits. El cas és que només que hi veia meravelles, en aquest interès per difondre el petit plaisir à lire fins que, quan ja estava a punt d’entonar La marsellesa, un parell de noietes van trencar l’encanteri.

Provocatives, plataformes que les feien un pam més altes, pantalons que mostraven mig cul i tatuatges ben visibles, es van acostar a la màquina amb un posat de desídia evident, com dient: “Jo, el petit plaisir, l’obtinc de mil maneres més que no pas llegint”, i van fer que escopís el paper més llarg per mirar d’encabir-lo a la màquina de bitllets i colar-se al tren. La jugada no els va sortir bé i van llençar el petit plaisir prop dels meus peus. Un altre cop, la crua realitat se m’estampava a la cara.

A la gent que ens dediquem a la lletra, si no vigilem, ja ens passa, això. Ens consolem pensant que per fi s’ha descobert la sopa d’all i hem trobat la manera d’augmentar l’índex de lectura. Són petits instants de glòria per no viure sempre en la misèria. Si una màquina miraculosa serveix perquè la gent llegeixi, vinga som-hi, que s’instal·li a totes les estacions de tren, a les sales d’espera dels CAP, a les recepcions de les oficines de l’atur. Omplim el país de petits plaers de lectura! I no ens adonem que, en el fons, l’aparell en qüestió no deixa de ser una bestiesa estratosfèrica perquè algun professional de la política cultural es posi una medalla.

Jo vaig aprofitar els textos, d’acord, però ja duia un bon llibre a la bossa, i les noies que s’hi van acostar continuaran tan poc lectores com abans. Fer una bona política per incentivar la lectura està gairebé als antípodes d’aquests aparells. No té res a veure amb campanyes vistoses. És una feina de formigueta i les feines de formigueta no ajuden a guanyar vots. Es tracta d’una empresa tenaç, constant, pacient, que va molt més enllà dels 1, 3 i 5 minuts: comença formant bons mestres amb gust lector, passa per dotar les biblioteques d’un bon fons i continua per donar un paper rellevant a la literatura en la cultura popular... Tot són petits gestos per a un gran plaer i això només es farà si hi ha un interès real perquè la gent llegeixi, es torni crítica, estigui informada. A qui li pot interessar, això?