Art català del Fons de l’‘AVUI’

El 24 de juliol, el Museu d’Art de Girona inaugura una exposició titulada Dels anys 70 als 90. D’una certa abstracció a l’art conceptual, a partir del fons d’art del diari Avui que va ser adquirit per la Generalitat durant el mandat del conseller Joan-Manuel Tresserras i ara custodiat per aquest museu. La col·lecció d’art de l’Avui constitueix un fos atípic que va néixer en el marc de la transició democràtica, basat en la solidaritat cultural dels artistes al projecte d’edició del primer diari en llengua catalana després del franquisme, que va veure la llum per la Diada de Sant Jordi del 1976.

La resposta dels artistes a la crida de Premsa Catalana SA fou immediata i generosa, ja que es reuniren en pocs mesos unes 400 obres. El 25 de gener del 1976, s’obrí a la Fundació Joan Miró una exposició que mostrava les obres donades al fons d’art sota el lema: Un poble es fa el seu diari. El suport de Joan Miró va ser incondicional des del primer moment. Una litografia signada per ell el 1975 amb el nom de capçalera del diari com a protagonista va obrir les portes a la col·laboració d’altres artistes, just el mateix any d’obertura de la fundació, el setembre del 1975. Més endavant, i amb motiu de la sortida del número 1.000 del diari, el 21 de juliol del 1979, Miró lliurà un guaix original a la col·lecció.

L’exposició analitza una certa evolució de l’art català en el període entre dues dècades, ja que la major part de les donacions daten de la dècada dels setanta i noranta. La majoria d’obres van ser fetes i donades al moment, la qual cosa atorga a la col·lecció una empremta temporal de gran coherència cronològica, que du inesborrable el moment històric de la seva construcció en els anys setanta i rellançament als noranta.

Els artistes que anteriorment havien militat en l’informalisme orgànic, gestual i textural en els anys cinquanta depuraren el seu llenguatge i avançaren vers una abstracció menys gestual i matèrica, que preconitzava l’adveniment de l’art conceptual dels anys setanta, que tingué una nodrida representació d’artistes a Catalunya i que deixà una empremta en l’art neoconceptual de la dècada dels noranta, quan les disciplines tradicionals de les arts plàstiques avançaren vers els mitjans freds que començaren a oferir les noves tecnologies.

L’exposició presenta els originals de les diverses portades dissenyades pels artistes, entre les quals n’hi ha de Miró, Tàpies, Dalí, Ansesa, Viladecans i Pitxot, i es divideix en diversos apartats. El recorregut s’inicia amb “Vers una abstracció lírica i constructiva”, que mostra la reacció d’alguns artistes davant la matèria i el gest de l’informalisme en favor d’una abstracció que minimitza el gest del subjecte per avançar cap a una objectivitat, amb obres d’Erwin Bechtold, Joan Claret, Ràfols-Casamada i Hernández Pijuán, entre d’altres. Segueix amb “Geometria i moviment”, que mostra l’art cinètic d’Alfaro, Jordi i Iago Pericot i les formes impossibles d’Yturralde i amb l’abstracció arrelada a l’objecte, quan la pintura i l’escultura s’aproximen a l’objecte de la vida quotidiana, amb obres de Viladecans, Coma Estadella i Benet Ferrer. Un apartat dedicat a la poesia visual, amb Joan Brossa al capdavant, obre les portes de l’art conceptual dels anys setanta, un art activista en favor dels valors democràtics i la llengua catalana, molt ben representat al fons d’art, amb obres de land art i body art de Francesc Abad, Fina Miralles, Carlos Pazos, Ferran García Sevilla i Ponsatí, al costat d’obres crítiques del Grup de Treball, Miralda, Muntadas, Rabascall i Xifra. La mostra es tanca amb un conjunt d’obres que mostren el procés de desmaterialització de l’obra d’art entre la dècada dels setanta i la dels noranta. S’obre amb l’essencialisme de Pic Adrian i Carme Aguadé i es tanca amb l’abstracció de Montserrat Costa i Maria-Teresa Codina.