Vigileu si és plena...

La nit i l’omnipresent lluna (si és plena, millor) sempre han estat uns aliats fidels del gènere de terror. I això que va ser un amant del surrealisme, Luis Buñuel, qui va marcar iconogràficament aquesta poderosa aliança amb el cèlebre curtmetratge Un perro andaluz (1929), amb ell mateix com a protagonista tallant amb una navalla l’ull d’una noia al compàs d’un núvol que passa per davant d’aquest nostre satèl·lit que tanta influència ha tingut en la nostra cultura i creences.

Amb l’arribada de la nit i amb la lluna il·luminant la foscor són moltes les criatures que aprofiten per revelar-se, predisposades a fer-nos por, que d’això es tracta. No parlem dels psicòpates, que també, perquè en aquest especial avui toca parlar, més que mai, d’aquells que clarament estan influenciats per les fases lunars: els licantrops. Personatges llegendaris explotats per la cultura popular, que en el cinema han donat molt de si, encara que de forma irregular, a diferència d’altres éssers fantàstics com els vampirs, també amants de la nit. La majoria recordem Lon Chaney com a referent amb aquell clàssic de la Universal titulat inequívocament L’home llop (1941), però si mai em feu escollir quin és el meu licantrop preferit, sens dubte us respondré que Un home llop americà a Londres.

Generacionalment, és el que més em va marcar, com a tants d’altres. La pel·lícula es va estrenar el 1981 i va ser tot un èxit de taquilla. Aquella metamorfosi del protagonista en llop va causar un gran impacte, i la combinació de la licantropia amb la comèdia teen la va convertir en un film de culte. Amb el temps, revisant-la de nou, el primer que xoca és quines coses que vèiem al cine, aleshores, amb tan sols 10 anys! També, com d’estranya i peculiar és la pel·lícula. L’humor és negre, negríssim, i hi ha escenes molt dures que et descol·loquen, com la del somni dins un somni en què una colla de monstres nazis cometen una matança. El seu gran valor és que va dignificar aquest gènere, tot sovint relegat a un segon terme, juntament amb la no menys extraordinària En companyia de llops (Neil Jordan, 1984), que es va estrenar uns anys més tard. El responsable de tot plegat era John Landis, un director amb una carrera irregular que va poder realitzar aquest film gràcies a l’èxit d’Els Blues Brothers (1980). Va posar en marxa aquest projecte personal que tenia escrit des de feia una dècada i que segons es veu se li va ocórrer després d’assistir a un ritual durant un rodatge a Iugoslàvia.

L’arrencada és brillant: amb els dos estudiants nord-americans fent el turista per terres de Yorkshire sense fer cas de les recomanacions dels vilatans al pub d’El Xai Degollat (atenció, entre ells, en Rik Mayall, el d’Els Joves). I aquella atmosfera tan reeixida, amb aquella pluja i boira que se’t calen als ossos. A partir d’aquí, tot funciona, sobretot a còpia de combinar les escenes de terror –la meva preferida, la persecució al metro– amb l’humor autoreferencial i més negre, amb els diàlegs amb l’amic mort vivent (Griffin Dune) després que hagi estat devorat per l’home llop, amb un in crescendo de putrefacció i de mala llet per recordar al protagonista que està maleït i que el millor és que “se suïcidi pel bé de la humanitat”.

I és clar, cal esmentar el maquillatge usat per a l’antològica transformació, obra i gràcia de Rick Baker i que li va donar el crèdit per tornar a rodar amb John Landis el videoclip més influent de la història: el mític Thriller, de Michael Jackson, en què, encara que tothom recordi els zombis ballant, és l’home llop del principi i del final qui més espanta.

Parlant de finals, el del film és precipitat. Ni happy end ni hòsties! Perquè ja se sap: si mai et mossega un gos rabiós en un erm on t’han dit que no passegis, i menys en una nit de lluna plena, talla’t les venes directament. Això sí, al ritme de Blue moon...