Pura Postmodernitat

Que amb la post­mo­der­ni­tat s’inicià un període de mix­tu­res i assem­blat­ges impos­si­bles ho cons­tata l’espec­ta­cle de la com­pa­nyia A.I.M (ante­ri­or­ment Abra­ham In Motion) del coreògraf nord-ame­ricà Kyle Abra­ham. Ago­sa­rat, vibrant i amb una for­mació musi­cal i artística bri­llant, el tre­ball d’Abra­ham supera amb escreix l’eclec­ti­cisme enel qual se sus­tenta el movi­ment artis­ti­co­fi­losòfic. I, com no podia ser d’una altra manera, també les temàtiques que aflo­ren en les seves peces per­me­ten iden­ti­fi­car qüesti­ons d’iden­ti­tat i de gènere.

La pri­mera peça de l’espec­ta­cle,State, amb core­o­gra­fia d’Andrea Miller, direc­tora artística de la com­pa­nyia Gallim Dance en col·labo­ració amb els balla­rins d’A.I.M, arrenca amb una evo­ca­dora imatge en què la silu­eta de tres balla­ri­nes con­trasta amb la claror de l’esce­nari que actua com un dis­po­si­tiu electrònic. La seducció de la imatge esdevé encara més reve­la­dora quan s’ini­cia una dansa hipnòtica que se’ns revela com una per­fecta paleta cromàtica en què trans­pi­ren les aro­mes de diver­ses sub­cul­tu­res urba­nes.

Amb The quiet dance, la com­po­sició que dona llum a una cap­ti­va­dora i emo­tiva dansa de caire inti­mista, compta amb la presència de cinc balla­rins i del mateix Kyle Abra­ham que inter­pre­ten la versió de Bill Evans del famós tema de Leo­nard Berns­tein Some other time.

Show pony, una de les peces més acla­ma­des pel públic i inter­pre­tada magis­tral­ment per Tamisha Guy, des­a­fia els límits cor­po­rals en un exer­cici lliu­rat a la música electrònica i pro­fun­da­ment vital de Hats­hep­sut de Jlin. Amb un sen­sual mallot que se li adhe­reix a la pell, Guy sem­bla sot­mesa a un procés catàrtic en què el cos exe­cuta, de manera aleatòria, movi­ments que abra­cen al mateix temps la dansa clàssica i el hip-hop.

Per últim, Drive, la peça que clou l’espec­ta­cle, recrea l’ambi­ent d’un night­club nova­iorquès; la inten­si­tat lumínica irra­di­ada sobre el públic, el ritme intens i evo­ca­dor de la música i els movi­ments des­a­fo­rats dels balla­rins tras­puen una ener­gia ingo­ver­na­ble. No en va –recor­dem–, va ser un encàrrec del New York City Cen­ter per a l’edició del 2017 del Fall For Dance Fes­ti­val.

La post­mo­der­ni­tat encara té molt a dir, en efecte.