TRES tastetS DEL GREC FESTIVAL

Vic­to­ria Szpun­berg fa una mirada sobre el com­plex món de l’ense­nya­ment, sobre la volun­tat d’aju­dar i la inca­pa­ci­tat de fer-ho. Per culpa del sis­tema. O de la impos­si­bi­li­tat de reno­var-se amb els nous models d’ense­nya­ment (que no per nous sig­ni­fi­quen sem­pre millors). Amb Marta Ange­lat com a pro­fes­sora que admet per­dre la fe d’apren­dre ense­nyant, amb la bomba vital de Blanca Gar­cia-Lladó, que s’entrega i des­arma per la radi­ca­li­tat dels seus per­so­nat­ges, i amb Aina Calpe, que inter­preta el paper de la neboda exem­plar que vol dei­xar de ser-ho per refer la seva vida a la seva mida. El pen­sa­ment de Han­nah Arendt tenyeix el dis­curs, però no l’embor­ratxa. Fa venir ganes de conèixer-ne més. Tre­ball de matís però con­tun­dent.

Ha estat un dels petards d’arren­cada de l’Amfi­te­a­tre Grec. Amb un Pere Arqui­llué domi­nant tots els regis­tres (com ja ens té massa ben acos­tu­mats), Julio Man­ri­que ataca una obra apa­rent­ment monu­men­tal. Ara bé, l’obra, o la seva lec­tura, queda curta, massa pre­ten­si­osa, amb per­so­nat­ges que no evo­lu­ci­o­nen i que només apa­rei­xen en escena per donar una pàtina (i no sem­pre) de la seva cos­mo­visió. Tots són per­de­dors, una èpica que s’escola pel desaigüe. No hi ha el mis­ti­cisme de Timó d’Ate­nes. Hi ha, però, una rave desen­fre­nada que no porta gaire enlloc. L’obra impacta per la posada en escena, i Man­ri­que sap tre­nar bé cada història i con­te­nir l’excés. El pen­sa­ment punk de No future té posat el fre, afor­tu­na­da­ment. Pot­ser la mística queda ofe­gada entre tanta rave, però sí que res­pira enfi­la­dissa la capa­ci­tat de nar­ració oral (de pub irlandès) de John Byron. En aquesta con­tundència fes­tiva, però, s’esva­ei­xen les boi­res i l’èpica de la mística.

Manolo Alcántara tre­ba­lla el joc del doble que li per­met enga­nyar la vista de l’espec­ta­dor. Sense l’espec­ta­cu­la­ri­tat de James Thi­errée (Raoul), sí que evoca la mateixa poètica. El pro­ta­go­nista uti­litza, molt pun­tu­al­ment, els estris de la seva llar (el llit, el mirall, la màquina de cosir...) per des­plaçar-se al seu lloc de feina. Allà és on el moble adqui­reix tota la seva potència. Una calai­xera pot ser molt pesada per poder donar-li ritme, sor­presa, i que el per­so­natge no quedi engo­lit per les sor­pre­ses que amaga. Alcàntara supera l’espai, a diferència de pro­pos­tes amb una estètica molt simi­lar. Un bon recurs és l’entrada d’un bar­ret de grans dimen­si­ons que pren la funció de roda Cyr. L’artista segueix tro­bant una mutació d’un apa­rell clàssic com­pa­ti­ble amb el to de la seva trama, sense parau­les, arte­sa­nal­ment i amb sen­si­bi­li­tat extrema.