No ho diguis a ningú
Des que els germans Lumière van fer riure l’audiència per primera vegada amb un gag tan virginal com el d’El regador regat, el gènere de la comèdia es va convertir en un dels més prolífics de la indústria cinematogràfica. Però, com és sabut, la de fer riure no és pas una de les arts més fàcils de concebre i potser per això alguns, emmirallant-se en els grecs antics –allà va començar tot, com diria aquell–, van posar-se a vertebrar comèdies tot partint d’un material base, fent allò que es coneix com a paròdia: imitació burlesca d’una altra obra. Van descobrir una terra de fer pipes i, de tan procliu, es va convertir en tot un subgènere.
Una de les seves èpoques daurades van ser els setanta i, encara més, els vuitanta, amb abanderats a la causa com ara els Monty Python, Mel Brooks i el trio David i Jerry Zucker amb Jim Abrahams. Aturem-nos amb ells. Coneguts com els ZAZ (les dues zetes de Zucker i l’A d’Abrahams), aquesta tríada de sicaris de l’humor es va donar a conèixer firmant el guió de The Kentucky Fried Movie (1977), una comèdia esbojarrada que es fotia del cine i la televisió. Però va ser amb Aterriza como puedas (Airplane) que van reeixir –ja també en la direcció– i entrar per la porta gran de Hollywood i, de pas, esbossar les línies mestres del que la indústria nord-americana explotaria al cap de poc temps sota la patent anomenada spoof movies (pel·lícules de paròdies). En un salt endavant forçat, ja us avancem que tot té un límit i això de fer botifarres va acabar denigrant a mesura que a les franquícies es va incorporar la paraula clau movie al títol: Scary movie, Epic movie... Spanish movie [silenci sepulcral a la sala].
Si coincidiríem a dir que Aterriza como puedas és un dels seus títol referencials, va ser amb Top secret! que van regalar-nos un film de culte. És, sens dubte, una petita joia que, en el seu cas, parodia els films d’espionatge, els de la Segona Guerra Mundial, els musicals de rock i... El llac blau (sip). Reparteix a tort i a dret com poques: començant pels Beach Boys i Elvis Presley, als nazis i a Hitler, però també als comunistes i a la resistència francesa, encapçalada pels mítics Olalà, CanCan, Tour Eiffel, Cestlavie, Croissant, Sufflé, Creperie i el gran (molt gran) Caféolé. És un film que dispara amb bala des del primer minut, descol·locant l’espectador en cada jugada a partir de l’absurditat i el surrealisme dels gags, però també per una manca de prejudici tan hilarant que, avui dia, estem segurs que el guió no obtindria el vistiplau de cap productor, per molt sonat que fos. La hipersexualització d’alguns personatges, com ara l’antagonista; les bromes de gènere políticament més que incorrectes; l’escatologia... per no dir el que devien haver patit els traductors encarregats del doblatge, suant sang per poder trobar algun equivalent a la llengua que pertoqués amb aquells jocs de paraules impossibles.
Ràfegues d’humor absurd, que es van enriquir plàsticament amb un grapat de trompe-l’oeils antològics (com ara els del telefon gegant, les vaques, la lupa del bibliotecari...) i vestint cada escena amb situacions i detalls que omplien els segons plans. També, recordem aquells números musicals descomunals, com ara el del restaurant i el número de ballet clàssic en què les ballarines salten alegrament pels enormes paquets testiculars dels seus companys. O què dir del Val Elvis Kilmer (genial), en un paper de què ell renegaria amb els anys, segurament sense haver-se mirat prèviament l’Imdb de la seva irregular filmografia. Això sí que fa riure.
En definitiva, una autèntica astracanada fílmica, no ho negarem pas, però que sap a què juga. Només cal veure en el tram final com es riuen d’ells mateixos: quan els protagonistes miren a càmera després d’un gag lamentable i qüestionen la qualitat de la pel·lícula. Repetim: de culte.