Crítica d’art
27 anys, 27 Premis Telax
Té molt de mèrit: 27 anys, l’un darrere l’altre, la galeria Antoni Pinyol ha organitzat un concurs que té per objectiu obrir la galeria i oferir oportunitats als artistes emergents. És un concurs adreçat a artistes d’àmbit internacional, tècnica lliure i, segons aclareixen les bases, “línia avantguardista”. Les avantguardes queden lluny, però l’objectiu és clar i es demostra en cada edició. La galeria Telax es va crear l’any 1992 ig a final de la primera temporadag va convocar el premi. Més tard, el nom de la sala es va canviar pel del propietari, però s’ha conservat per al concurs. El premi sempre ha aconseguit molta participació, amb artistes diversos de moltes procedències.
No hi ha premi material; la recompensa és l’organització d’una exposició individual. Cada any, hem pogut valorar la dimensió de l’artista o artistes guanyadors, enfrontats al repte d’omplir l’espai amb un conjunt coherent i a enfrontar-se en solitari amb el públic d’una sala d’art. Els galeristes em diuen que sempre tenen una sorpresa, en el moment de conèixer artistes, generalment joves, que, com un corrent d’aire frec, arriben amb dossiers i obres, propostes inesperades i projectes personals.
Cal dir que la continuïtat del premi penja de la galeria i de la seva trajectòria. Amb una línia poc ortodoxa, la sala, com el premi, ha estat un espai accessible per als artistes del territori i també ha portat artistes andalusos, bascos, mallorquins, alemanys, britànics, etc. Quant a les tendències, s’ha vist clarament, al llarg dels anys, una certa predilecció d’Antoni Pinyol per la pintura abstracta, geomètrica o expressionista i la seva fascinació pel color negre. Madre qué será lo que tiene el negro va ser una de les millors exposicions que hi hem vist, feta principalment amb peces de la seva col·lecció particular, naturalment amb obres on predominaven l’abstracció i el color negre.
Aquest any, al premi Telax s’ha presentat molta pintura. Potser els artistes joves tornen a trobar-li el gust a jugar amb el suport, el pinzell i el color?
Justament, ha guanyat el premi de pintura un jove artista reusenc: Fabià Claramunt, amb una tela coberta per un gran camp de color negre, limitat per una zona de verd i confrontada a una petita peça colorista que la dota d’un plantejament conceptual convincent. Ha captivat el jurat i, ara, esperem veure si ens presenta un discurs implacable que ompli tota la sala. S’han distingit també una fotografia de Ramon Cornadó en què quatre fanals marquen coordenades espacials en un no lloc perifèric, i Claire van der Boog, amb una pintura geomètrica, la perspectiva d’una habitació desconstruïda, sobre planxes de metacrilat superposades que creen un efecte de profunditat real. Finalment, citem Alsira Monforte i la seva instal·lació romàntica amb objectes sensibilitzats com a símbols domèstics i de memòria.
Reus és una ciutat molt comercial, però no hi ha una tradició forta de comprar art, ni per part de les institucions publiques, ni de les privades, ni de particulars. En aquest context, una galeria d’art contemporani que es manté oberta durant prop de trenta anys és notícia.