IRLANDESOS I PROFANS

Situacions hilarants i diàlegs que no tenen pèrdua, a més d’interpretacions memorables per part d’un grup d’actors joves i desconeguts, són motius suficients per recuperar una sèrie com la britànica Derry girls, que havia passat força desapercebuda en la seva estrena l’any passat a Netflix, tot i que a la Gran Bretanya, i especialment a Irlanda del Nord, va ser tot un èxit, amb audiències que van superar el 60% de quota de pantalla. Les crítiques especialitzades també són unànimes i se la considera una de les millors comèdies de situació que s’han emès darrerament a la televisió. Ara Netflix acaba d’estrenar la segona temporada, que continua explicant la vida quotidiana d’una colla d’adolescents de Derry –Londonderry per als unionistes britànics– durant els anys noranta, en ple conflicte nord-irlandès. Que es pugui fer una comèdia àcida i descarada ambientada en aquell escenari i en aquella època no deixa de ser un senyal que algunes ferides van cicatritzant. El primer capítol comença amb l’inici del curs escolar, just el dia que l’IRA decideix col·locar una bomba en un dels ponts de la localitat, i això obliga a fer talls i desviacions del trànsit. “Estic molt segura que interferir en les teves sessions de raigs UVA no entra en l’agenda política”, respon una de les protagonistes, l’Erin, a la seva tia quan aquesta es queixa dels maldecaps que li provoca tot plegat.

En aquest inici de curs l’Erin es troba amb les seves amigues per anar a l’institut –Nostra Senyora de la Immaculada Concepció, només de noies– i descobreix que una d’elles, la Michelle, va acompanyada del seu cosí James. I no li estranya que sigui un noi, sinó que parli de manera molt rara. Resulta que en James és britànic –la seva mare va marxar a Londres per avortar però ara ha tornat 16 anys després amb ell– i, com que les autoritats locals temen que si va a classe amb nois irlandesos pot perillar la seva integritat física, el matriculen amb les nenes. Així, en James s’acaba convertint en una mena d’apèndix en aquesta colla de noies amb idees esbojarrades que no paren de ficar-se en embolics i que viuen la seva vida malgrat les dificultats polítiques del moment.

En els sis capítols de la primera temporada trobem tota mena de referències a l’època –començant per la banda sonora, que inclou temes de Madonna, REM, The Cranberries, Genesis, The Corrs...– que fan que malgrat les bretolades grotesques i els malentesos exagerats provocats per les noies tot plegat sigui creïble i, sobretot, extremadament risible. Perquè aquesta és una sèrie per mirar sense complexos –potser sí que les noies semblen una mica més grans del que els toca–i per gaudir de la nostàlgia d’una època, tampoc tan llunyana, sense telèfons mòbils. Menció a part es mereix el tema de la religió: no té pèrdua el capítol en què les noies intenten fer creure que han estat testimonis d’un miracle –les llàgrimes d’una estàtua de la Mare de Déu, que en realitat tenen un origen poc diví– per poder-se saltar un examen pel qual no havien estudiat.