“La meva obsessió és la literatura majoritària”

Col·laboro també en una altra revista de Sant Feliu de Guíxols. I en altres mitjans. A l’Espluga, hi vagi viure durant molts anys, des que em vaig jubilar. Són llocs on he viscut molts anys i m’hi sento molt vinculat. Hi vaig fer bons amics i mantinc aquest vincle amb els articles. Allà, a l’Espluga, em vaig fer una casa i hi vaig viure més de vint anys amb la meva primera dona. Però, fa uns anys, vaig decidir que se m’havia fet massa gran i vaig decidir mudar-me a Balaguer, a un pis de l’Antonieta, la meva dona actual. Ella vivia a Barcelona, però jo prefereixo viure en ciutats petites. Quan ens vam casar, fa tres anys, vam venir cap a aquí. Sempre he col·laborat [durant molts anys, ha estat articulista en la premsa en català, entre d’altres, d’El Punt i de l’Avui, i actualment col·labora mensualment a El Punt Avui], i això em manté molt connectat amb l’actualitat.

El vaig felicitar per telèfon. Vam quedar que vindria a veure’m a Balaguer. Un dia, em va avisar que hi era, però resulta que, finalment, no vam poder quedar. Ho tenim pendent! La política la veig complicada, molt complicada. No sé si val gaire la pena que en parlem, aquí. Bé, podem dir que, en general, soc optimista. M’agradaria veure la independència de Catalunya. No sé si arribaré a veure-la, però estic convençut que arribarà.

Vaig escriure Lleida. Problema i realitat, l’any 1962, amb Francesc Porta, Simeó Miquel, Josep Lladonosa i el pare Gabernet. Jordi Pujol ens havia convidat a fer un llibre sobre Lleida perquè se’n parlava poc i la resta del país no la coneixia prou. Veig que, avui, Lleida està bé culturalment, ha millorat i la universitat fa una bona feina. Artísticament, sempre ha estat una ciutat molt potent: Trepat, Jové... L’any 1966, jo ja traduïa molt, i vaig voler organitzar una trobada de traductors catalans a Lleida. Com que les autoritats ja veien de quin peu calçàvem, ens van prohibir fer-ho a la ciutat. Però, llavors, vam anar a Raimat (un nucli rural del terme de Lleida, dedicat sobretot a la producció vinícola) i ho fam fer allà, als Jesuïtes, lluny de la mirada dels censors, o, en tots cas, ells allà podien fer la vista grossa. Hi havia els principals traductors del moment en diverses llengües, i també altres personalitats del món cultural. Jo feia de secretari d’aquella trobada i, en la meva ponència, vaig dir que el que calia era treballar el català del carrer, que encara no el teníem normalitzat i gairebé l’havíem d’inventar.

Traduïa de tot. Tot el que em demanaven. Algunes coses m’agradaven molt, i d’altres, no gaire, però ho traduïa tot. Però sí, és cert que també traduïa llibres de novel·la negra per a La cua de palla i ens trobàvem amb la dificultat, o el repte, de posar en català paraules de l’argot de la delinqüència i del món marginal que, en llengua literària, no teníem normalitzat.

Ell també traduïa, i també ho feia amb la idea de dotar el català d’una literatura més propera al carrer, a la gent. Vam ser bons amics. Les novel·les de quiosc, que se’n deien, per mi eren importants, perquè feien arribar la lectura i el català a molta gent. En la meva ponència a Raïmat, vaig parlar de la literatura majoritària: la necessitat d’una literatura catalana per a majories, a l’abast de tots els lectors, per tal d’incorporar el màxim de gent possible al català.

He cultivat tots els gèneres. Des del teatre a la poesia i la novel·la per al públic adult. Sí que he fet molta narrativa juvenil, i ho he fet perquè m’agradava i també per aquest motiu, perquè és la manera que la literatura penetri en els lectors més joves. Però, sobretot, perquè soc un narrador; sempre m’ha agradat. Mireu. [S’aixeca i busca en una prestatgeria un quadern antic, il·lustrat per ell mateix amb el retrat d’un cavaller medieval i un escut amb la creu de Sant Jordi. El cavaller de la creu, diu el títol.] Això és la meva primera obra publicada, si en volem dir així. És una obra de teatre que vaig escriure als catorze o quinze anys. La vaig escriure en aquesta llibreta i la vaig il·lustrar com si fos un llibre. Uns anys abans, havia escrit una versió d’Els pastorets, però no els conservo. Vinc d’aquell món. Vaig començar amb el teatre, i d’aquí vaig passar, després, a la narrativa i a les traduccions. M’he posat també amb la poesia; de jove, en feia, tots els joves en fan. I, ara, fins i tot amb un guió de cinema. Sempre n’he volgut fer un, de guió de cinema, i finalment m’hi he posat.

Fins als nou anys, vaig viure a Lleida. Els meus pares no havien fet carrera universitària, però em van inculcar el plaer per la cultura. A Barcelona vaig fer el 7è de Batxillerat i allà vaig tenir com a condeixebles Víctor Seix, Jordi Carbonell i Jordi Bonet. Jo venia de la Catalunya interior i era catalanista, i aquesta colla també ho eren, i ens agradava la cultura. Va esclatar la Guerra Civil i va arribar el franquisme, i nosaltres llegíem Salvat-Papasseit. Vist ara en perspectiva, el que vam fer va ser muntar un primer cercle de resistència davant la grisor cultural i política. Als anys quaranta, vaig entrar a la universitat. Vam fer un grupet on continuàvem aquesta tasca. Vaig conèixer Joan Triadú i Joaquim Molas, pel nostre interès per la cultura en català. Allà, vaig aprendre llatí i grec i una mica de sànscrit. Les llengües clàssiques donen uns fonaments sobre què es pot treballar en altres llengües. L’anglès va arribar després, en una estada a la Costa Brava. També teatre, amb Frederic Roda. Vaig coincidir amb Antoni Badia i Margarit, Pere de Palol, Josep Palau i Fabre, Isabel Arqué, amb qui després em vaig casar. La Isabel era una més de la colla; érem amics. Fins que un dia vam descobrir que seríem alguna cosa més. L’any 1947, em va cridar Martí de Riquer, de la Universitat de Barcelona, i em va fer treballar en un projecte de recerca dels arxius de l’antiga corona d’Aragó, amb el doctor Josep Rubió. Va ser un mestre per a mi. En aquella etapa, entre l’any 1940 i el 1949, vaig posar les bases del que faria després amb la meva obra.

Em van oferir feina a Sant Feliu de Guíxols. Havien muntat una acadèmia i necessitaven algú que hi ensenyés alguna cosa. Així em vaig convertir en professor. De seguida, em vaig sentir a gust i ho vaig convertir en casa meva. Al cap de pocs anys, vam fundar una revista, Àncora. I vaig seguir fent traduccions per encàrrec, que havien començat a Barcelona, i a escriure alguna cosa. Fins que va arribar el primer llibre de narrativa, juvenil, gràcies a un premi.

Vaig enviar el manuscrit a una editorial d’Alcoi; Marfil, es deia. Las cinco vidas del ‘Nereo’. En castellà perquè així eren les bases del concurs. Això em va confirmar que podia escriure i publicar narrativa, a més de traduir-la, i m’hi vaig posar. Era l’any 1954. Aquella etapa a Sant Feliu de Guíxols va ser molt important, de maduració en tots els sentits. Fins que vam marxar a Lleida, perquè havia de fer-me càrrec de l’herència de l’avi. Allà, vaig publicar el meu primer llibre en català, El venedor de peixos (1960), amb l’editorial Arimany, que havia creat la primera col·lecció en català de literatura juvenil.

Sempre he fet de tot. Però, a partir de llavors, vaig endinsar-me en aquest món. L’any 1961, Cavall Fort em va fer col·laborador, ho vaig ser des del començament. I vaig continuar fent novel·les juvenils, va néixer La Galera i va arribar llavors el premi Joaquim Ruyra, amb Trampa sota les aigües (1963). Durant aquella dècada, també va irrompre la novel·la negra, amb la col·lecció La cua de palla, i no vaig parar de traduir: Raymond Chandler, Dashiel Hammet, Martin Luther King, Jack London, Jean Piaget, Edgard Allan Poe, Gianni Rodari, Walter Scott, James Stevenson, G.K. Chesterton, Oscar Wilde...

Arriben els premis: el Foch i Torres, el Serra d’Or, finalista del Josep Pla, el Premio Nacional de Literatura Infantil, em van incloure en la Llista d’Honor que acompanya el premi Andersen... I continuo traduint molt. També l’assaig, les Proses de Ponent i Indíbil i la boira. També les primeres col·laboracions en la premsa, amb l’Avui, El Punt, La Mañana, Segre. En aquella època, em vaig traslladar a Puiggròs, a les Garrigues, on ens vam fer una casa, i hi vam viure uns quants anys.

Va tenir molt èxit. Després, en van fer una sèrie de dibuixos per a televisió. Mai no vaig deixar la literatura infantil i juvenil, tot i que també feia altres coses. Si hagués pogut, hauria fet novel·la de quiosc, d’aquelles barates i que es donaven per entregues als quioscos. Però el món editorial ja no anava per aquí. Però és que la meva obsessió sempre ha estat la literatura majoritària, poder portar els llibres en català al màxim nombre de persones. A partir del 1988, començo una altra etapa, coincidint amb la meva marxa a l’Espluga de Francolí i que va durar fins a l’any 2015, quan vaig marxar a Balaguer. En aquella etapa, vaig fer menys literatura infantil i juvenil i vaig començar els dietaris i a fer més poesia. Em van concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, vaig ingressar a l’Institut d’Estudis Catalans, em van fer doctor honoris causa a la Universitat de Lleida... Va sera una etapa de reconeixement, que agraeixo molt, però sense deixar de fer feina.

Sí, vaig col·laborar amb premis literaris, amb la revista El Francolí i, en general, amb la vida cultural d’allà. Estic molt còmode en poblacions mitjanes, on el contacte és més pròxim i la vida cultural és d’una gran proximitat.

Vaig decidir deixar la casa de l’Espluga i vaig donar tots els llibres i una gran majoria de papers a la Universitat de Lleida, perquè qui hi estigui interessat els pugui consultar. Va ser per motius personals. Quan ens vam fer parella amb l’Antonieta, la vaig aconseguir convèncer que deixés Barcelona i ens vam instal·lar a Balaguer, perquè hi tenia aquest pis, on vivim ara. Ella també havia enviudat, com jo, i era amiga de feia molts anys. I me’n vaig enamorar. Li vaig escriure 62 cartes d’amor. I, finalment, va acceptar i ens vam casar el 2012, i des del 2015 que som a Balaguer. Treballant, escrivint, com sempre. No ho sé fer d’una altra manera.