PLAER CULPABLE

No passarà a la història com la millor sèrie de la BBC, però sens dubte aquesta versió de Poldark ha generat tanta expectació entre el públic com la que es va emetre als anys setanta. Basada en la saga de novel·les escrites per Winston Graham entre 1945 i 2002, explica la història del soldat britànic Ross Poldark –interpretat aquí per l’irlandès Aidan Turner–, que ha lluitat en la guerra de la Independència dels Estats Units i torna al seu poble natal, a la regió de Cornualla, per descobrir que la seva família s’ha arruïnat i que l’amor de la seva vida, la jove Elisabeth, s’ha casat amb un altre Poldark més ric. Determinat a tirar endavant i a posar en funcionament una antiga mina de coure que forma part de la seva herència, s’acabarà enamorant d’una noia, Demelza, que ha llogat per llàstima com a serventa després de confondre-la amb un pidolaire. Molt de romanticisme ensucrat, sí, però amb uns paisatges espectaculars com a escenari. Només per les vistes ja val la pena, i no només les vistes naturals, sinó en ocasions també les carnals. L’escena en què un descamisat i suat Poldark es dedica a segar un camp va ser escollida pels espectadors britànics com la millor de la televisió del 2015. La sèrie ja està en la cinquena, i última, temporada, que aquí emet Movistar cada dilluns.

En aquests quatre anys Poldark s’ha guanyat uns seguidors fidels i segurament també n’ha recuperat dels anys setanta, quan l’adaptació televisiva del moment va tenir un efecte comparable amb el de les Cinquanta ombres d’en Grey de fa cinc anys. La sèrie de 1975 va ser seguida massivament aquí el 1979 –hi ajudava que només hi hagués dues cadenes de TV– i va suposar una entrada d’aire fresc en una programació que encara arrossegava el puritanisme franquista. Robin Ellis, l’actor que llavors va interpretar Poldark, va quedar extremadament sorprès quan durant una visita a Madrid el 1979 va comprovar fins a quin punt aixecava passions. I d’aquella època també han quedat unes quantes dones que ara estan prop dels 40 i que es diuen Demelsa (la zeta original sembla que no quedava tan bé...).

En qualsevol cas, tant en la versió dels anys setanta com en la d’ara la seducció, la passió, l’adulteri, la gelosia i els cors trencats formen part d’una trama en què no s’ha d’oblidar el paper del dolent: George Warleggan, un home de negocis sense escrúpols que és la nèmesi del protagonista. Extremadament poderós gràcies als diners, Warleggan enveja de Poldark, entre altres coses, el seu llinatge aristocràtic i durant totes les temporades s’han anat enfrontant en diferents ocasions. Caldrà veure com acaba, finalment, aquesta arxienemistat.

Romanticisme a part, el nou Poldark també és políticament correcte i els protagonistes sempre s’acaben posant de part dels més desfavorits. I això resulta encara més increïble que l’amor etern que viuen Ross i Demelza. Però es tracta de televisió i de passar-ho bé davant de la pantalla. Encara que sigui amb arguments carrinclons i previsibles: una mica de plaer culpable no fa mal.