Crítica
La cançó infinita i la glòria d’existir
La molt interessant obra poètica de Joan Vinuesa Baliu (Barcelona, 1952) arrodoneix els 40 anys amb la publicació excel·lent del seu últim recull, La sardana dels dimonis, feta pels ja veterans editors de La Garúa de Santa Coloma de Gramenet. Vinuesa (a la foto, davant de la porteria de la seva casa natal, al carrer Eusebi Plana del barri de Sants) havia presentat la majoria dels seus poemaris en edicions personals des de la seva cal·ligrafia gairebé màgica. Volums gairebé artesanals que venia en presentacions. Hem de dir que la seva obra poètica –i també la germana bessona pictòrica– ha estat molt marcada pel carrer, pel circuit dels recitals d’on és pioner. Els llibres artesanals es van trencar quan la prestigiosa Labreu li va publicar fa 11 anys Alè per a un drac, i el 2012 els amics d’El Pont del Petroli de Badalona hi van incorporar El corn del sègol. Cal dir que l’obra de Vinuesa ha mantingut una unitat temàtica també a través d’una poesia que barreja aspectes vivencials i pràcticament biogràfics i ideològics amb un vessant espiritual, que ens acosta visions de les religions en espais urbans. En La sardana dels dimonis apareixen nítidament aquestes característiques des d’una consolidació evident. La seva poesia ha crescut i s’ha sofisticat: “Què seríem sense la paròdia del desig”, ens diu en un dels nombrosos aforismes que inunden els poemes i els embriaguen de sentit: “Tinc una bona relació amb els heterònims. És una variant del cristianisme.” En un dels poemes es refereix a la cançó infinita i a la glòria d’existir, i aquí és on trobem que vida i obra ja formen un tot inseparable.
En altres poemes ens parla de la mort, la pròpia i la d’amics i confidents, com el que dedica al casalot del carrer Venus de Gràcia, on obria les portes el malaguanyat Jordi Pope, al “refugi dels rebels”. O un altre dedicat al titellaire Pepe Otal, amb qui Vinuesa va preparar tants saraus inoblidables: “¿Estaremos contigo cuando llegue el Rascayú?” Malgrat que alguns poemes mantenen la ironia o el sarcasme, la majoria mostren el cor blanc del poeta, la necessitat d’ajudar i mantenir la veu sempre baixa: “Cansat semblaria el nostre rumb i adormits buscaríem refugi, si l’escorça del món no expliqués que la recerca s’acaba mai.” Magnífic!
dave liebman i richie beirach ens ofereixen una lliçó de clàssics
El saxofonista Dave Liebman i el pianista Richie Beirach –a la foto envoltant Fred Farrell– ens ofereixen a Eternal voices un recorregut per peces de compositors clàssics. El disc doble és una obra mestra perquè toquen els clàssics com segurament haurien fet ells mateixos si estiguessin entre nosaltres. Liebman, veterà de les formacions de Miles Davis i Elvin Jones, ha participat en més de cinc-centes gravacions i és una llegenda viva del jazz. Amb el seu company habitual, el pianista i compositor de formació clàssica Richie Beirach, ha reunit peces de Mozart, Beethoven, Bach, Pavanne, Faure, Khatxaturian, Scriabin, Bartok –un dels discos complets–, Schoenberg i fins i tot un Mompou que sona com els àngels. El recorregut clàssic, potser per l’intimisme de la bridació, desprèn romanticisme, però el resultat és òptim perquè acompanya i et fa sentir cada nota sense excessos ni escarafalls gratuïts. Alguns crítics han volgut veure en les intencions de Beirach una aproximació al Coltrane dels disc A love supreme. Segurament per aquesta certesa de l’art, de Déu.
