DE QUÈ ÉS REPRESENTACIÓ L’ART?
Les bourgeois de Calais (grup escultòric elaborat per Auguste Rodin cap a finals del segle XIX), per la seva pròpia acció efectiva, ens representen –sota les formes de la gestualitat no exagerada sinó real– la seva pròpia ànima, les angoixes que l’afecten. No són ni versions ni representacions transcendents, sinó que responen a sentiments reals que les angoixen. Què han fet aquelles persones per trobar-se en la situació de mal tracte i condemna en què es troben? La seva presència física és l’exteriorització dels seus estats d’ànim nats de la situació social, ciutadana o familiar en què es troben. No són símbol de cap virtut ni de cap misteri transcendent; no són objecte de cap càstig de procedència confessional; però la seva presència física –atesa gràcies a les subtileses de l’art i a l’amatent observador de les subjectivitats en què cadascú fa transcórrer la seva existència– testimonia aquella situació social real.
I aquí hi ha la nova situació en què es troba la possibilitat de l’acció creadora de l’art en la modernitat. Han desaparegut els símbols transcendents; no s’han de mostrar més imatges de déus mostrant-se com a exemples del que puguin ser els desigs dels valors transcendents de l’existència ni, tampoc, cal mostrar les heroïcitats de cap subjecte davant les arbitrarietats d’un sobirà o d’un jutge.
Aquella gent, aquells ciutadans, segueix la via de l’oprobi que els ha designat qui creu que el domina, qui no els considera res més que un braç executor d’unes obediències que no tenen cap altra justificació que l’acceptació passiva de l’obediència. Precisament, tot fent aquesta reflexió, m’he adonat que un dels puntals bàsics de tota filosofia –la consciència, la presa de consciència– en realitat no és res més que l’acceptació del domini; només acceptat el domini d’altri sobre un mateix s’arriba a la conclusió que aquesta submissió és la presa de consciència pròpia. Òbviament, la no obediència conclou encara més definitivament que hom ha realitzat el descobriment de la pròpia consciència. Hom només té consciència si se sent lliure de posar-la de manifest.
Situació que acaben de descobrir aquells sis burgesos de Calais: s’autosacrifiquen, però no per la voluntat del senyor feudal, sinó en pro dels seus propis veïns i conciutadans. El dolor –cadascun amb els seus propis continguts socials, professionals i/o personals– és el testimoniatge d’una profunda presa de consciència. Que és el que recull l’escultor: l’estripament individualitzat de les ànimes.
A principi del XIX –després d’algunes escaramusses del barroc més recargolat, cercant l’expressió més oculta de les llums i de les ombres–, l’art deixa de ser un saber literari o científic per passar a ser l’exteriorització formal de l’existir (matèria, forma i expressió esdevenen el mateix contingut i presència). Expressió que potser sí que cal mostrar com la crònica de les realitats socials, tant les ocorregudes com les ocultades.
El que semblava que no s’entenia de l’art nou s’acaba entenent. Ara assistim a les brutals realitats opressives i criminals i hi veiem la plasmació real, efectiva, més fastigosa, de les diferents preses de consciència. Versalles va ser una estafa estètica.