Per treure’s el barret

UNA NOVA OPORTUNITAT

En el seu primer aniversari, les dues estan satisfetes. La seva aventura és bona mostra que el segle XXI dóna una nova oportunitat a una peça imprescindible en altres temps, ara convertida en un complement que marca personalitat. “El primer que hauríem de fer és explicar les diferències entre els models perquè hi ha molta confusió. A vegades et demanen una gorra i volen un Fedora”, diu Arnau que està feliç amb l’expansió i ara treballa en models propis per a la nova temporada amb el seu fill Sergi. A més, que la botiga sigui protagonista d’un anunci televisiu d’un potent banc amb l’actriu Ingrid Rubio “s’ha notat en les vendes”. Tenir més espai els ajuda molt “perquè avui amb la globalització i els viatges et venen a buscar igual un barret d’estiu com d’hivern i els necessito tots a ma”, explica en el seu taller, que també ha crescut.

Perquè Arnau viatja a showrooms alemanys, a fires a París, va a fer cursets, és a la botiga...i també confecciona dissenys personals, una faceta que vol potenciar. “La gent no s’imagina la quantitat de feina que porta fer un disseny de plomes com els de Philip Treacy: s’han de tenyir, treballar...”, reivindica posant com a exemple l’obra del creador de la lligadura de casament de Camilla Parker-Bo·les. En la seva família sempre han compaginat el comerç i la creació. Veient la quantitat de motllos antiquíssims de fusta en forma de cap que hi ha arreu t’imagines a la primera generació de la casa col·locant-hi el feltre a sobre, modulant-lo... Parlem de 1856 (sembla que hi ha una generació anterior de la qual no han quedat referències) quan la botiga, nascuda com a barreteria masculina, era al carrer Hospital a mans de la família Antonés.

Tomàs Antonés adoptarà l’avi de la Núria, Joan Arnau (a petició del seu pare, que va morir jove), i li ensenyarà l’ofici. Quan esclata la guerra civil, el nen tenia 12 anys i s’amagava dels bombardejos en els racons de la botiga, que ja era al carrer Fontanella. Eren temps difícils, van viure moltes carències i subsistien amb comandes com la de fer boines per al govern basc a l’exili,ubicat en el passeig de Gràcia. Durant la dura postguerra Núria recorda com els policies de la propera jefatura franquista venien a buscar barrets Borsalino, i no pagaven. En els anys 50 hi ha un descens de vendes de barrets masculins que fa reaccionar a la mare de la Núria, modista com la seva pròpia mare, que havia cosit alta costura per a la Bella Dorita. En el menjador de casa, amb una cassola de motlle, crearà peces femenines “buscant l’originalitat i la qualitat”.

Tenien 3 màquines de cosir, “l’avi tallava, el pare feia els patrons i la mare cosia”, diu Núria que recorda la seva mare fent pameles als 70 mentre el seu pare viatjava a Itàlia a comprar barrets italians d’alta qualitat. Ja tenien complements i les gorres eren les peces més populars. “Avui també es venen molt, tot i que fa un parell d’anys el panamà ha revifat les vendes d’estiu”, comenta la barretera a qui preocupa el ritme frenètic de la moda: “No tens temps a fer un disseny i ja n’ha sortit una còpia barata”.

Núria Arnau, que ha venut barrets a Francis Ford Coppola, Scarlett Johansson, Robert de Niro i Lou Reed, lluita perquè la dona catalana, de tarannà discret, normalitzi dur barret en moments importants, com un casament “perquè és un toc de glamur que eleva el look”. Igualment pensa Gema Galdón, experta a fer peces exquisides que han lluït en el cap de Patricia Clarkson a La Libreria de Isabel Coixet i que han desfilat amb vestits de Menchén Tomàs o Ailanto. “La gent encara s’atreveix molt poc amb dissenys agosarats, s’ha de perdre la por a que et mirin perquè potser et miren perquè vas genial”.