molt més que puntades i glamur
La model retirada d’alta costura Francina Díaz explica que per a la seva mare ser modista va representar la possibilitat de ser feliç i realitzar-se, fent una feina creativa, en una Barcelona grisa franquista. Es deia Teresa Mestre, i en la seva joventut li deien “la guapa pèl-roja” quan feia mítings d’esquerres als joves. Exiliada durant la guerra, quan va tornar a Barcelona amb la Francina, de 9 mesos, va trobar en la costura que havia après de petita una bona sortida laboral. I es va convertir en tota una professional. “Venien a casa clientes adinerades a fer-se els vestits i després, quan els ho preguntaven, deien que eren de Pertegaz o Santa Eulalia. Pagaven poc i anaven molt ben vestides”, explica la model en un dels interessants vídeos que es poden veure en l’exposició Moda i modistes, al Museu d’Història de Catalunya fins al 23 d’octubre.
La mostra repassa la importància d’aquest ofici al segle XX (tant en l’àmbit laboral, emancipador de la dona i empresarial com creatiu), tot i que les seves protagonistes no sempre tenien visibilitat. De modistes i cosidores, n’hi havia de tota mena: des de les treballadores dels tallers d’alta costura fins a les modistes de renom o les que tenien una clientela més humil i la portera que arreglava peces a estones lliures. “Gràcies a les modistes, les tendències arribaven també a les poblacions més petites del país, perquè no tothom podia comprar a París o Barcelona”, explica Lluís Sans, propietari de Santa Eulalia, una de les cases més emblemàtiques de Catalunya, que va formar part als anys quaranta de la cooperativa de l’alta costura, que organitzava desfilades en què les principals cases presentaven els seus dissenys, que servirien d’inspiració a les modistes.
La mostra recull vestits de la col·lecció Antoni de Montpalau d’aquells anys, incloent-hi unes boniques peces vestides per la clienta d’alta costura Coque de Malagrida. “Hi ha una diferència enorme entre una roba d’alta costura i una de prêt-à-porter perquè està molt treballada, feta a mà i no es deforma mai”, explica una de les modistes que parlen al visitant a les pantalles que hi ha al llarg de tota la mostra.
Hi trobem testimonis humans i entranyables de dones que van començar d’aprenentes i van dedicar moltes hores a l’agulla. Soledad Ródenas recorda quan cosia en una casa de Sabadell per a unes germanes: “Tot el que tenien de bones persones ho tenien de rates, no ens donaven ni un got de llet.” D’altra banda, Ana Puertas explica que va arribar d’Andalusia i la van agafar al carrer Aribau per cosir pantalons perquè, a més d’ofici, “tenia cara de bona persona”.
I és que cosir es va convertir en la sortida laboral de moltes noies perquè no requeria estudis, només aprendre una tècnica. A la mostra s’explica la seva evolució, la relació amb la cultura i la societat, la gremialització...
També s’analitzen les interioritats de la feina, de les glassetes als teixits. Un retrat complet a un ofici, que també va permetre dissenyar i ser feliç a dones com la mare de Francina Díaz.