Parlem de la mort, per què no?
A l’hora d’explicar la vida de manera realista als més petits (i no tan petits) només hi ha un tema que sigui més tabú que el sexe: la mort. Paradoxalment, la mort és l’única situació per la qual tots acabarem passant. Tampoc cal preparar-se per morir al llarg de tota la vida, però sí ser conscients que passarà i, encara més, que passarà a tots els que ens envolten i, en alguns casos, estimem. Es pot morir l’avi, aquella companya de classe, la mare, el periquito... I fa mal. Però no se supera amb silenci. Perquè la mort és una cosa i, una altra, el dolor, l’enyorança, el buit.
Hi ha cultures que viuen amb naturalitat, fins i tot amb festivitat, la mort, com ara la mexicana. S’hi han inspirat el barceloní Alex Nogués i el sevillà Guridi per crear Parco, un àlbum il·lustrat que ofereix una segona oportunitat al cadàver protagonista i al seu entorn per acomiadar-se definitivament.
Inês Castel-Branco, l’editora d’Akiara, que, com de costum, afegeix al final una guia de lectura, citava en una entrevista alguns clàssics infantils que parlen de la mort: El pato y la muerte, de Wolf Erlbruch; L’illa de l’avi, de Benji Davies; L’ocell mort, de Margaret Wise Brown i Christian Robinson, i jo hi afegiria, si se’m permet, Malson abans de Nadal i La núvia cadàver, dues pel·lícules de Tim Burton.
Les il·lustracions de Guridi fan evident el menys és més, amb una sàvia combinació d’elements. El text de Nogués, també essencial, ens mostra el recorregut de l’esquelet de Parco pel poble i els seus habitants: amics, fills, esposa... Tot sense dramatisme, ni edulcorants. Un àlbum molt recomanable per a un tema molt important.
