“El distribuïdor és la figura amagada”

Les Punxes va néixer el 1968 i va prendre el nom de la llibreria Les Punxes, que va iniciar una petita distribució d’algunes editorials, progressistes per a aquella època, com ara Siglo XXI. A poc a poc, vam anar incorporant petites i mitjanes editorials, algunes d’importants llavors, com Tusquets, amb la qual vam créixer. Juntament amb Quaderns Crema, Acantilado, Kairós, Siruela... Tusquets ens va acompanyar fins que va entrar a Planeta. Posteriorment, vam incorporar Anagrama, a la qual encara distribuïm, i molts altres segells catalans, com La Campana, Edicions de 1984, Adesiara, L’Altra... També distribuïm un gran nombre d’editorials infantils i juvenils. Aproximadament, en tenim unes 100 en distribució.

No hi puc fer res. Moltes vegades una petita o mitjana editorial no té tots els mitjans que té una de gran. Ja ens va tocar amb Tusquets, que es va vendre a Planeta, i ara ens ha tocat amb La Campana. Em sap greu, però també comprenc les raons de l’editora de fer aquest salt. Lamento perdre la distribució i el contacte amb la Isabel Martí, però entenc les seves raons. No és cap mala jugada. He gaudit dels anys que ha estat amb nosaltres, de la seva capacitat de treball i intuïció pels llibres.

Al contrari, és molt agraïda. Som el departament administratiu, comercial i logístic de petits i mitjans editors. Posem la nostra experiència professional al servei de l’editor. Ell fa el que creu que ha de fer, però nosaltres, per l’experiència de més de cinquanta anys, l’aconsellem sobre tiratges, sobre la conveniència de posar el llibre al carrer en una determinada època... Perquè en aquest negoci tothom va a comissió: menys l’impressor –que aquest cobra es vengui o no el llibre– des de l’autor fins al llibreter, tots anem a comissió; si venem, guanyem un percentatge i si no venem, no guanyem res. La nostra feina no és desagraïda, però és una feina que no es veu. Nosaltres hem de transmetre a la llibreria allò que l’editor vol que transmetem; el per què es juga els diners amb un determinat autor. Gaudeixo amb les reunions amb l’editor, per la il·lusió amb què explica la programació.

No, no és complicada. Hi anem cada dia, a les llibreries, i som còmplices dels llibreters. Són els nostres col·laboradors i hem d’estar-hi bé, sense cap prepotència. Hem de transmetre’ls tot allò que l’editor ens ha demanat: si l’autor farà una presentació, si tindrà un programa de ràdio..., el que sigui. Tot allò que té preparat l’editor, que és qui remena i es juga els diners.

No! Nosaltres tenim la nostra veu. Aprofito per dir que la distinció que ens ha fet l’Associació d’Editors en Llengua Catalana la prenem com una reivindicació de la figura més amagada, que no coneix el públic. El públic coneix l’autor, l’editor, el llibreter, però a nosaltres no ens coneix ningú. Ens encanta tenir veu en el món del llibre, i és important que anem tots a l’una, perquè ara el sector viu moments de gran competència, d’altres mitjans de comunicació i d’oci. La literatura, en el format que sigui –nosaltres només fem paper i defensem el llibre en paper– és importantíssima.

Ara hi ha molta competència i un canvi en els costums. Això també li passa a la premsa escrita, com deu saber molt bé. Com més coses hi ha per distreure’ns, més temps es pren al llibre. La llibreria pateix, perquè han desaparegut de les prestatgeries els diccionaris, les enciclopèdies i els llibres de referència de geografia. Abans aquestes obres només es trobaven en paper. Les noves tecnologies afebleixen el sector. Hem de lluitar per mantenir el llibre com a element imprescindible per a la cultura. Crec que no desapareixerà mai, el llibre en paper; ara bé, anirà evolucionant, com evolucionen totes les arts.

No. L’ebook té els seus avantatges i és un invent positiu. La ràdio tampoc no va desaparèixer amb la televisió, i ara conviuen. El paper no acabarà, però hem de conviure amb noves les tecnologies. El progrés és imparable, però hem de conservar el paper. És molt bonic tocar un llibre.

El món editorial és insaciable. És una ambició legítima. Sortosament, és un mercat lliure i ningú no els ha de dir què han d’editar. S’editen molts llibres, segurament més dels necessaris, però qui pot posar fre a la llibertat de qualsevol persona que es juga els diners amb la fabricació d’un llibre i el posa a disposició del públic? Després, el públic diu a qui premia i a qui no.

En llengua castellana, vam vendre molt El mundo de Sofía [Jostein Gaarder]. També guardo un bon record del llibre de Milan Kundera La insoportable levedad del ser, i vam vendre moltíssims exemplars de Relato de un náufrago, de Gabriel García Márquez. En català, destaquen La pell freda i Victus [Albert Sánchez Piñol]; El romanç de Tristany i Isolda [Quaderns Crema]; tots els llibres de Quim Monzó i de Mercè Rodoreda; Sergi Pàmies, tant l’últim, L’art de portar gavardina, com els anteriors. Més recentment, Serotonina [Michel Houellebecq] i Canto jo i la muntanya balla [Irene Solà], que aquest estiu és un dels llibres que més es ven. Me’n deixo molts. Hi ha llibres que es van venent sempre.