L’art de la representació

No recordo on vaig llegir que Fellini havia dit que li hauria agradat més que res haver estat cap de protocol del Vaticà. Veient la part més barroca –i expressionista– de la seva obra, s’entén mol bé, i encara més procedent d’un individu tan allunyat de creences, podríem dir-ne, ultraracionals. El cristianisme és, a Roma, una categoria dins de la vida urbana. La representació és tan important com el rigor simbòlic; en definitiva, com el contingut, perquè marca l’eficàcia de la comunicació. Des de més d’un punt de vista s’ha analitzat fins a quin punt les litúrgies efectives són més que escenes; que teatre, fet i fet.

Els grans artistes del Renaixement són grans escenògrafs. Bernini, l’empresari d’èxit, ric, polifacètic, escultor, arquitecte, pintor, home de món, amic dels papes i dels nobles, en contraposició amb el contemporani Borromini, ànima melancòlica i torturada, esquerp i poc donat a expansions públiques; vet aquí un cas històric més en què el caràcter ha determinat la vida i el destí dels artistes.

Hi ha força consens a dir que l’obra culminant del Bernini artista total és L’Èxtasi de Santa Teresa, a l’església de Santa Maria della Vittoria de Roma. La peça és magistral en si mateixa. L’expressió del trasbals en la roba de la santa, eriçada com un material rocós, l’alegria del querubí, no pas frivolitzant sinó sublimant el goig diví i, sobretot, l’expressió d’ella, on ja abans de la modernitat s’ha imaginat el vitalista Bernini prenent l’orgasme com a model, un fet que no hauria anar en detriment de la visió mística, sinó que hauria de completar-la i acostar-la als codis intel·ligibles de la vida quotidiana.

L’escultura, però, perdria gran part de l’efecte treta del lloc on és i situada al mig d’un espai obert. L’obra de Bernini no és només la peça, sinó també l’escenari. La distància de l’espectador i els límits des d’on és visible són determinants, com també la quantitat de llum que li arriba i les condicions en què ho fa, un mecanisme sens dubte calculat per Bernini amb exquisidesa i precisió.

Un mestratge així no s’adquireix en dos dies. Hi ha un antecedent en l’obra de l’església de San Pietro in Montorio: L’Èxtasi de San Francesco. El procediment és el mateix, i aquí l’efecte escènic és encara més fort, perquè Bernini també ha construït el teatre. La llum arriba lateralment a través d’una mena de xemeneia inclinada d’obra feta amb admirable delicadesa. L’espectador veu el conjunt exactament amb els perfils i les ombres més expressives, les que l’artista els ha volgut donar, sense res deixat a l’atzar.