Banderes dels altres

J. N. Santaeulàlia (Banyoles, 1955) ha conreat la poesia (La llum dins l’aigua, premi Jocs Florals de Barcelona, 1996), el llibre de viatge (Pagodes i gratacels: un viatge al Japó), el relat curt (Objectes perduts) i, sobretot, la novel·la: Terra negra,

L’absent, Yume i La sorra vermella, per citar alguns títols destacats. Amb Bulbs va obtenir, l’any 2000, el prestigiós premi Crítica Serra d’Or de novel·la.

Doncs ja ens hi veurem, a l’infern, li he dit. A mi? Sí, a tu. Ja saps per què, no et facis l’innocent: per mirar les calcetes d’aquella senyora. M’esforçava a aguantar-me el riure. En Martí ha arrufat les celles. Ni mai que t’ho hagués explicat. Unes calcetes a contrallum. Li he preguntat: Te’n vas confessar, tu? Oi que no? Per què? Perquè no volies deixar de pensar-hi, vet aquí. Doncs jo, igual. A més, quina culpa en tinc, de viure al costat del Mercantil? M’he de posar taps a les orelles?

I això de senyora és un dir. Amb el mossèn, al final, en Martí no s’hi va veure amb cor, però sí que ho va confessar a en Jaume, que va esclafir en una riallada. Senyores? Eren putes, gamarús!

En Jaume ja l’ha vist, Gilda. Va anar-hi a Girona, tot sol, sense la Tina, que a can Gual estan de dol per la mort de la mare. I aquesta tarda, a l’obrador, li he demanat que em faci cinc cèntims de l’argument perquè no vull que em passi com amb El sueño eterno, de dissabte passat, que no hi vaig copsar ni fava. Bé: que en Bogart feia de detectiu, això sí, i que es ficava totes les dones a la butxaca.

En Jaume ha dit que l’arma secreta d’en Bogart, amb les dones, és fregar-se el lòbul de l’orella amb dos dits i una manera especial de somriure, només amb un racó de boca. Ho faig, per provar-ho.

“Soy un sabueso.”

Sento, des de la cuina, la veu de la mare. Baixa dels núvols, Joan! Els plats, ràpid. M’aixeco. Recullo el del pare i el de l’oncle i els porto a la cuina, un a cada mà. Dos ous ferrats a cada plat, ben rossets. Torno al pati, poso els plats a taula, i agafo el meu. Cap a la cuina. Per a mi i la mare, només un, d’ou. Torno al pati. I, tot darrere, la mare, amb el seu plat, després de tancar el llum de la cuina. L’oncle parla de la senyora Enriqueta, que fa vuit anys que té l’home a la presó i que aquest matí n’ha rebut una carta de Saragossa.

Arrenco un tros de pa de la llesca i el suco al rovell de l’ou. Volcà nevat, lava groga. Doncs en Jaume m’ha explicat que Gilda va d’un jugador trampós que, un bon dia, a l’Argentina, troba una antiga enamorada que ara és la dona de l’amo d’un casino, i resulta que, a contracor, tots dos es tornen a enamorar, encara que d’entrada sembla que es tinguin molta malícia, i al final, quan l’amo del casino ensuma el flam, hi ha un ciri de cal déu. L’erupció de l’ou. ¿És tan guapa com al cartell? Molt més, ha dit. Una dona així fa tornar boig qualsevol home. I també fuma, i beu whisky. Pienso hacer lo que me parezca y cuando me parezca. És molt desvergonyida. Si yo fuera un rancho, me llamarían tierra de nadie. Tot i estar casada, surt amb estranys, de nit, i el trampós l’ha de recollir als hotels i als bars, com la roba bruta, perquè el marit no en sàpiga res. Ho diu ella mateixa: aquí está la ropa sucia para que la lleves a casa. Però, de fet, només ho fa veure, que és una desvergonyida. Es comporta així per despit contra el trampós. S’odien tant, ha dit en Jaume, que ja s’endevina que estan bojos l’un per l’altre. La odiaba tanto que no podía quitármela un instante del pensamiento, ha dit que diu el trampós. Fins que la bufeteja mentre feia un striptease. Un què? Que es despullava davant dels homes, tot ballant. És una paraula americana. Hi ha dones que s’hi dediquen. Putes?, ha preguntat en Martí. No: són com ballarines, però més fresques. Si veiéssiu com es treia un guant... A poc a poc, com si es baixés una mitja per la cuixa. I en Martí, escoltant-lo, obria un pam de boca. Però només es treu un guant, perquè el trampós se li acosta i li clava el revés.

“Menja, encantat”, diu la mare.

Suco al cràter un altre tros de pa. Sento un tòtil entre els grills, pliu, pliu, amb veu com de bombeta picada amb una forquilla. No sap llegir ni escriure, l’Enriqueta. Per això, mentre el pare repartia les cartes del carrer de Sant Martirià, m’ha deixat al seu pis amb un llapis i un paper, i allà, primer, he obert el sobre i li he llegit la carta, dos cops, torna a llegir-me-la, maco, i després li he demanat que em digués què voldria escriure-li, al seu home, si sabés escriure, i m’ho he apuntat tot. En sortir, he passat el paper al pare, que escriurà la carta com si fos l’Enriqueta, la posarà dins un sobre i, au, cap a la presó de Saragossa... I això ho fem amb tres o quatre dones més que no saben de lletra i que també tenen l’home a la garjola, o a França.

La feina dels carters és repartir les cartes, diu la mare, no pas llegir-les en veu alta i, encara menys, escriure’n la resposta.

Em fa pena, pobra dona. Tan sola. Sense fills...

Ja ho veus, Enric: vaig casar-me amb un tros de pa.

Però l’oncle ho troba bé. Perquè un carter és un servidor públic.

Com jo, que també tracto els meus clients amb el màxim respecte. No en trobaràs mai cap que se’n queixi, de mi.

Mastego en silenci, i em torna al pensament el cartell de la pel·lícula, que aquesta setmana he mirat de reüll cada cop que passava per davant del Mercantil. La cintura estreta i els malucs amples. Un vestit negre fins als peus, però que per dalt amb prou feines li tapa els pits, has vist, Martí, quines metes?, i que li deixa les espatlles i el coll al descobert, i els braços enfundats en uns guants molt llargs, també negres. Deu ser els que es treu a poc a poc abans que el trampós la bufetegi. Com mitges. I té als dits un cigarret d’on surt un fil de fum que fa onades, com els seus cabells, com els seus pits, com tot el seu cos.

Nunca hubo una mujer como Gilda.

La mare punxa l’últim tall de ceba de l’amanida.

També li pagues el segell?

El pare no respon, capbaix, com si només estigués pendent dels ous ferrats.

Si no fos per l’hort i les gallines, rondina la mare, em sembla que ja ens hauríem mort de fam. Un carter regalant segells...

Si us moriu de fam, no patiu: ja us faré un bon preu.