Qui té amics té un TRESOR
Aquell estiu del 1985, quan es va estrenar als cinemes Els goonies, una d’aquelles produccions amb segell Spielberg que tant ens agradaven, feia tot just deu dies que Queen havia irromput de forma apoteòsica en aquell mític concert del Live Aid que molts vam veure en directe per televisió i que el film Bohemian Rhapsody recrea amb tanta versemblança i emoció. Dos esdeveniments seguits que van marcar les nostres vides en un any que, cinematogràficament parlant, encara donaria molt de si: recordem, entre d’altres, aquell DeLorean –també de la marca Amblin– que “tornaria al futur” per arrasar la cartellera nadalenca.
Amb Steven Spielberg bolcat als prematurs intents de fer un cinema més seriós –El color púrpura (1985) i L’imperi del Sol (1987)– seria en aquesta ocasió Richard Donner (que estrenaria aquell mateix any Ladyfalcó) qui finalment prendria les regnes de la direcció per filmar Los niños de Goon, una aventura protagonitzada per un grup d’amics adolescents que s’embarquen a la recerca del tresor perdut d’un pirata anomenat Willy el Borni. Escrita per un altre protegit de Spielberg, Chris Columbus, a partir d’una idea de l’aleshores conegut com a Rei Mides, la pel·lícula es va dissenyar per seduir el públic juvenil d’aquells anys. Tot i així, no va acabar de triomfar a taquilla i no va ser fins al cap d’uns anys que va merèixer un reconeixement més unànime dels seus mèrits, sobretot per part de la crítica. Aquests dies, sense anar més lluny, s’ha reestrenat als cinemes amb una versió restaurada. Com diu aquell: “Brutal!”
Els goonies ho té tot per atraure el públic àvid d’aventures: pirates, un tresor, gàngsters, bicicletes, invents, un monstre, una cova fantàstica convertida en un veritable parc d’atraccions... Tot, vertebrat a partir de clàssics del gènere com L’illa del tresor, Les aventures de Huckleberry Finn, les novel·les d’Enid Blyton, Frankenstein i dels films d’Errol Flynn i, mirant cap a casa, del mateix Indiana Jones. Un pastitx ben cosit per aquests creadors consagrats i que, en mans d’algú altre, de ben segur que no hauria arribat a tan bon port.
Una altra de les claus és el càsting. Tant dels secundaris, amb l’odiosa família Fratelli al capdavant, i la seva maltractada mascota addicta a la xocolata –tots t’estimem, Sloth!–, com pels set magnífics: els estimats Mickey, Brund, Gordi, Mouth, Data, Andy i Steph. Mai podrem agrair prou a Richard Donner, un director que mai no va destacar per la seva paciència, que fes ús de trucs de tota mena per fer pasturar aquella horda preadolescent. Una colla d’intèrprets dels quals només Sean Austin i Josh Brolin van saber treure més bon partit d’aquella experiència iniciàtica de què van poder disfrutar. Per cert, amb Austin com a protagonista de la sèrie que millor ha pres el relleu de la influència goonie: Stranger things.
Ha passat el temps (mireu enrere i compteu sense ira) i el film manté la mateixa intensitat que fa més de tres dècades. Després de l’arrancada, magistral, venen dues hores trepidants del que percebem que és i serà la major aventura de les seves vides, a partir d’aquell concepte tan hollywoodià del bigger-than-life. Tot animat per la banda sonora, esplèndida, de Dave Grusin (deixeble d’un altre mestre vinculat, a qui si no a Spielberg: John Williams).
Sense pertànyer a la simpàtica secta de fanàtics del film –la majoria, els més joves d’aquella generació X amb què ens van qualificar–, tinc clar que Els goonies mereix entrar de ple a ser considerat un clàssic modern. Almenys, del meu particular univers, que comparteixo aquí. Qui sap, si, en somnis, també he cridat: “Els goonies mai no diuen «mort»!”